divendres, 2 de juny del 2017

Coromines, Tinença


Avui faré un article optimista. Perquè sí. Com deia Ovidi, perquè vull. I perquè de vegades una sèrie de conjuncions et donen peu a percebre aspectes positius entorn teu.

Entre dijous i dissabte de la setmana passada va tenir lloc el congrés "Joan Coromines i el País Valencià", a Vinaròs, Benicarló i Rossell, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, Maestrat Viu i l'Ajuntament de Vinaròs. Ben cert que era un esdeveniment per a especialistes, en concret per a filòlegs. Hi participaven estudiosos de primer nivell, veritables patums de la filologia com Emili Casanova, Germà Colón o Joan Veny, entre molts altres.

No vull entrar ara en qüestions especialitzades, en primer lloc perquè jo tampoc n'estic a l'alçada. Però sí m'agradaria transmetre que en les diverses conferències i ponències que vam tenir el privilegi de poder escoltar hi bategava un sentiment comú: l'estima més profunda per la llengua i per tot allò que significa. Molta gent de Benicarló no sap qui era Joan Coromines, que dóna nom a un institut del poble: un lingüista eminent, de l'escola clàssica, que va xafar tot el territori on es parla la nostra llengua, que coneixia tots els mots, on es deien, d'on provenien. Tot marcat per una profunda estima pel país, que ell identificava radicalment amb la llengua.

L'herència de Coromines va ser ben present en els tres dies del congrés. Detallats llistats de noms botànics; relacions personals entre filòlegs vocacionals que es coneixien el territori i els parlars pam a pam; evolucions curioses de topònims ben diversos; parlars oblidats per l'oficialitat que representen una manera d'entendre el món. Un país sencer, en definitiva. Tot això ens va anar filtrant a poc a poc.

Diumenge, vam participar de la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Xafar el territori, els pobles, els camins, les muntanyes: la millor manera de conéixer el teu país, això ho sabia bé Coromines, que era un gran excursionista. Impregnar-se dels noms: mas de la Borja, serra de la Creu, l'Ereta de Bel, mas de n'Insa, Ombries del Preguntó. Entendre la proximitat real que hi havia entre els pobles, des de dalt de la serra. Comprendre moltes coses de la història d'aquests pobles agrests, ara mig oblidats. Tornar a casa amb els ulls plens de pins, carrasques (quin carrascar a la Solana de n'Insa!), serres, avencs, valls, moles, voltors. Tornar cansats però plens de país.

Sí, no va estar un mal cap de setmana. Teoria i pràctica de la llengua i el territori. De les sales de conferències a les senderes i els masos. La satisfacció que ací mateix es perpetren iniciatives com el congrés sobre Coromines i la marxa per la Tinença, aparentment molt diferents, i en realitat tan pròximes, tan complementàries. Tot plegat, ho reconec, m'ha fet sentir optimista. Estem vius.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1085 (2 de juny de 2017)