dimarts, 22 de desembre del 2015

Estimada vida imprevisible

Alice Munro, Estimada vida
Barcelona, Club Editor, 2013
Traducció de Dolors Udina


L'escriptora canadenca Alice Munro va guanyar el 2013 el premi Nobel de literatura per una carrera dedicada especialment a la narrativa curta. A Estimada vida s'hi recullen deu contes, més quatre narracions autobiogràfiques que tanquen el volum, i el conjunt és una bona mostra de l'estil d'aquesta autora sensible i esplèndida.

Es tracta de narracions amb quelcom de fascinant, gairebé diria hipnòtic, en les quals els personatges no fan, aparentment, res d'extraordinari, res que meresca el privilegi de la ficció literària. L'estil contribueix a aquesta falsa sensació d'inanitat: un estil natural, senzill, sense escarafalls. Senzill com només saben fer-lo els grandíssims escriptors. Ja que, malgrat aquesta fingida simplicitat, cada conte és tot un món en el qual el lector s'hi troba immers, sense adonar-se'n, davant l'abisme de la consciència dels personatges, que curiosament només ens és suggerida.

Els protagonistes de les històries de Munro fan, de sobte, alguna acció imprevista: una dona que viatja amb la filla petita s'embolica amb un anònim passatger en el tren ("Arribar al Japó"); una xiqueta no avisa els pares que la seua germana s'està ofegant ("Grava"); un home salta del tren amb el qual tornava a casa de la guerra i arriba a una casa desconeguda on s'estarà molts anys ("Tren"); un altre protagonista ven la casa de manera inopinada ("Orgull"). En realitat, es tracta de penetrants retrats psicològics, que posen al descobert les motivacions irracionals i inexplicables dels actes humans.

"La vida és totalment imprevisible", diu en un moment un dels personatges de la narració titulada "Dolly". Efectivament, però l'autora ens ho transmet d'una manera absolutament natural, amb una minuciosa impassibilitat, com si no passés res d'extraordinari. La sensació que el lector té en acabar de llegir cadascun d'aquests contes és que la vida és, certament, ben estranya a voltes, però tanmateix "estimada", preciosa amb les seues contradiccions. El punt de vista de Munro és el d'una observadora atònita i alhora profundament comprensiva.

Realment, un estil peculiar que embolcalla, el d'Alice Munro, i una atenció i compassió cap a la vida i els seus actors que li han valgut la comparació amb Txékhov. Absolutament recomanable.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1015 (8 de gener de 2016)

diumenge, 13 de desembre del 2015

Reflexions preelectorals

Fa molts anys que vaig adonar-me'n que era una persona d'esquerres. Això de ser d'esquerres o de dretes és bastant complicat d'explicar, i no sóc massa partidari ni dels reduccionismes, ni de les simplificacions, ni dels maniqueismes de bons o dolents. En el meu cas, va ser una cosa prou natural, em vaig convéncer que allò que defensava millor els interessos de totes les persones, el bé comú i la justícia social eren les opcions d'esquerra. Està clar que no sempre estàs d'acord amb tot el que diuen els partits que votes, però la política no és una opció de fe: no cal un grau total d'identificació, al cap i a la fi els votem, no ens casem amb ells.

(Bé, parteixo de la base que encara és vàlida la distinció dreta/esquerra, fins i tot per a aquells partits i persones que diuen que son de "centre". Un altre dia podem discutir això, que segurament és molt discutible, com tot, perquè donaria per a un altre article.)

Amb el temps m'he anat adonant, però, que els governs d'esquerres són complicats. Em refereixo als governs d'esquerra de veritat, no als que ha fet el PSOE en diverses ocasions, tant a l'estat com al nostre país. I són complicats perquè la percepció que tenim tots dels governs d'esquerres (no m'agrada dir-ne "progressistes", és un eufemisme absurd inventat per aquests grans descafeïnadors de l'esquerra, aquests promotors d'una esquerra low cost, que són els socialistes espanyols) és molt exigent. Tothom som molt crítics amb ells, al menor error ens hi llancem a la jugular, no només els ciutadans de dreta, sinó també aquells que els han votat.

El votant d'esquerres és molt poc fidel, i el de dretes, ai las!, ho és massa: és costosíssim que la gent deixe de votar al PP, mireu els anys que ha costat que perderen les eleccions al País Valencià, i no serà precisament perquè hagen fet una bona gestió. Em resulta fascinant, o inquietant (depén de l'estat d'humor), veure com el govern de Rajoy, per posar un exemple, segueix sent el primer en intenció de vot. Fa molt de temps que la situació valenciana m'ha forçat a preguntar-me per què passa això.

Sembla que als governs d'esquerra se'ls puga criticar tot, i exigir-los la màxima coherència, perquè quan han estat elegits, ho han estat a consciència: la gent que els ha votat ho ha fet amb voluntat d'un canvi, d'una millora social o política sensible, i si no ho fan, i ràpid, deceben, i els votants fugen. En canvi, la dreta sembla el govern que els ciutadans posen quan no tenen ganes de triar-ne un altre, el govern sense ideologia (parlo del punt de vista social, no d'ells, que en tenen molta i molt activa, d'ideologia). Que governe la dreta és quelcom "natural", i en canvi, que governe l'esquerra, és una opció. Per això gaudeixen d'una confiança tan inestable, potser.

També hi ha qui diu que la gent d'esquerres té un nivell de formació més alt i per això és més crítica. Tot i que no estic molt segur que això siga cert (hi ha molta gent conservadora que és molt culta), tampoc no seria incompatible amb la visió social que la dreta mana de manera natural, segurament perquè històricament ho ha fet sempre, i en canvi l'esquerra s'ho ha de guanyar.

En fi, aquestes són algunes reflexions preelectorals que aquests dies em susciten. Jo, en això, sóc molt poc significatiu: tot i ser d'esquerres, absolutament sempre vaig a votar, encara que m'hagen decebut. I intento mantenir un cert marge de confiança a les opcions que trio, sense ser dogmàtic. Sé que "els altres" ho fan: voten tots, tots a una, com un sol home, sense qüestionar-se res, malgrat tot. Pensar això m'ajuda a curar-me del purisme ideològic.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1012 (11 de desembre de 2015)

dilluns, 7 de desembre del 2015

Mozart a Peníscola


Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia l'Orquestra Simfònica de Peníscola al Palau de Congressos d'aquesta ciutat. Va ser tot un luxe. Sóc una persona, des de ben jove, aficionada a la música clàssica (en bona part per culpa del programa de Fernando Argenta a Ràdio Nacional, com ja vaig explicar), però he tingut molt escasses oportunitats de sentir-la en directe. Ahir vaig poder tenir aquesta experiència, i va resultar absolutament impactant per a mi.

El programa estava íntegrament dedicat a Mozart, i aquesta ja és una aposta segura. En la primera part l'orquestra va interpretar la Simfonia número 31, "París", d'aquest compositor. Des dels primers compassos, em vaig sentir corprés per aquella meravella, aquella construcció de sons que se t'emportava, amb aquella suavitat i aquella alegria tan mozartiana. Durant el tercer moviment vaig tenir moments d'intensa emoció: allò era bellesa pura, i vaig donar gràcies perquè Mozart hagués existit, de debò. Això es va confirmar amb la següent obra, Exultate, jubilate, de to molt diferent, en tractar-se de música sacra i amb soprano. Un plaer. Vaig sentir que la música, realment, ens fa millors persones.

La segona part es dedicà a la interpretació de l'opereta L'empresari, una obra molt menys coneguda. Aquí cal reconéixer el mèrit de la posada en escena, que va aconseguir fer arribar l'argument de l'obra al públic, tot fent-lo riure, atés el caràcter còmic de la composició. Molt meritori l'esforç a fer entendre un gènere, l'òpera, a un públic no especialista.

Per a mi va ser un concert fantàstic, i cal felicitar el director, Salvador García Sorlí, pel que a mi em va semblar una execució magnífica (tot i que no en sé gens, de música). M'he apuntat mentalment no faltar als pròxims concerts que oferisca aquesta orquestra. M'ho prendré com un regal.