El món educatiu està sortint al carrer. Les retallades en educació decretades pel govern valencià aprofitant els dies de Nadal han fet que entre els professionals de l'ensenyament s'estenga el desànim i la indignació, i que s'estiguen organitzant en concentracions a les portes dels centres, tancades i manifestacions. Hi haurà gent que criticarà els mestres i professors, amb l'argument que no es poden queixar, que són uns privilegiats i que només protesten perquè es baixen el sou. "Funcionaris", diran amb menyspreu. En realitat, si la societat entenguera els motius profunds de la protesta, sortiria tothom a manifestar-se al costat dels docents.
És cert que una de les mesures contra les quals protesten és la baixada de sous, i potser aquesta és l'espurna inicial. Però l'incendi de la indignació va molt més enllà. O potser podríem dir molt més endins: a les entranyes de la història de la situació en què ens trobem. Per què quan les coses anaven bé, l'educació era la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat? Per què en anys de bonança no s'ha acabat amb els barracons, no s'ha invertit en mitjans humans i materials per acabar amb el fracàs escolar? En canvi, ara, es retalla en allò que hauria de ser més essencial per a qualsevol ciutadà: l'educació i la sanitat.
La gent que contempla amb indiferència les reclamacions dels professors, hauria de pensar en allò que representen. ¿No és, potser, l'educació dels fills allò més important? Estic segur que el consens social en això és general. Doncs bé, les retallades de la Generalitat afectaran de manera directa i greu la qualitat d'aquesta educació. Menys professorat interí, i per tant menys professors per atendre l'alumnat, classes més nombroses, menys atenció als alumnes amb dificultats. Els professors reclamen pel seu salari i les seues condicions de treball, és cert. Però també és cert que estimen la seua feina, que valoren la importància de l'educació dels xiquets i els joves com un valor fonamental de la societat, i estan demanant que no es degrade. I això és en bé de tots.
No és només una qüestió de "funcionaris acomodats". En molts col·legis i instituts no poden pagar la calefacció, hi ha talls de llum, no arriben els diners per a pagar el menjador. Mentrestant, tenim un aeroport de Castelló sense avions, amb un director que cobra una milionada per no fer res, i una escultura inspirada en Carlos Fabra que costarà 300.000 €. Un veritable símbol d'on han anat a parar durant tots aquests anys els diners de tots: a una política d'aparador, de despeses immenses i immorals en grans esdeveniments i en obres faraòniques absurdes.
La protesta dels sectors educatius és una protesta per com han anat les coses al País Valencià en els darrers anys, contra els governants que han dilapidat els diners en Fórmula 1, Terra Mítica i altres bestieses. Estem en crisi, d'acord, però aquesta crisi té culpables i cal que paguen per la seua responsabilitat. Abans de retallar allò essencial, que dimitisquen o siguen jutjats per mala administració de fons públics els que s'han gastat els diners en ridiculeses inútils. I aquesta reclamació no és només dels treballadors de l'educació: ha de ser una demanda de tota la societat. Si és que encara ens queda un mínim de dignitat col·lectiva.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 818 (27 de gener de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada