dissabte, 29 de gener del 2011

"És nit freda per ser abril", de Manel

He sentit fa uns dies a la ràdio que el grup Manel està a punt de traure un nou disc. Al fil d'això, poso ací una de les cançons que més m'agraden del seu primer i únic disc (de moment), Els millors professors europeus. Es titula "És nit freda per ser abril", i és una cançó de la qual m'agrada tot: la lletra, la instrumentació, la melodia, els cors. Magnífica.




La Maria i el Marcel,
de costat en una barra,
es miren i fan glopets
a les respectives canyes.
Ell vesteix tot de vermell,
ella emplena un crucigrama.

Ai Maria, ai Marcel,
qui s’acosta a parlar amb l’altre?
Qui s’arrisca a fracassar?
Qui saltarà sense xarxa?
Ell la vol treure a ballar,
ella se’l vol endur a casa.

Et convidaria a vi,
seria dolç, seria amable,
si volguessis seure amb mi,
quin moment més agradable!
Tancaríem el local,
la nit seria tan llarga.
Marxaríem els dos junts
d’aquesta ciutat tan rara
i tindríem fills ben forts
i una casa amb balconada.

El Marcel allarga un braç,
la Maria somriu a l’aire.

Però l’estona ha anat passant
i no troben les paraules.
Ell demà serà capaç,
ella demà estarà més guapa.
És nit freda per ser abril,
no s’està enlloc com a casa.

diumenge, 23 de gener del 2011

Somriure agredolç

Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("Narratives", 12)

L'escriptor de Puçol Manel Alonso ha confeccionat, en Els somriures de la pena, un ventall de trenta històries molt breus amb un denominador comú: el protagonisme de la memòria, del record. Són contes ambientats al poble imaginari de Pouet, lloc recurrent en l'imaginari de l'autor (inspirat evidentment en Puçol), que hi situa bona part de les seues creacions, com si es tractés d'un Macondo particular. Tot i que Alonso, potser inconscientment, és més de la família de Proust que de la de García Márquez, salvant totes les distàncies.

Deia això darrer pel paper rellevant del record. Tots els contes estan impregnats de la melangia que comporta als personatges, narradors gairebé sempre en primera persona, regirar el seu passat. De fet, no és gaire agosarat afirmar que Alonso ha pouat en la pròpia autobiografia per a extraure les anècdotes que narra. Això és encara poc evident en la primera part, que sembla nàixer de les anècdotes locals de Pouet, reelaborades literàriament. Hi ha una presència poderosa de la mort (fins i tot personificada en "El constructor"), i especialment la mort com a fenomen imprevist. Alonso sap recrear la fascinació popular per la mort imprevisible, que arriba quan vol i de la manera més sobtada.

En la segona i tercera parts és quan els records personals de l'autor afloren amb claredat. De fet, conformen una mena d'autobiografia àgil, feta de pinzellades, de moments, detalls, anècdotes, dividida en dos parts: la infantesa i la joventut, d'una banda; i la maduresa, marcada pel treball literari i editorial, de l'altra. El to no és tan pessimista, i hi ha més presència de l'humor, però que no desperta un somriure obert i expansiu, sinó un somriure sovint trist, de postguerra tardofranquista. Són ben bé "somriures de la pena".

Em semblen particularment encertats els contes de la segona part (que és, a més, la més extensa). Amb dotze contes Alonso fa un retrat excel·lent d'una família valenciana de poble dels anys setanta, sense mitificacions, en la qual tants valencians ens podem reconéixer. Hi ha l'elegia d'un món i un temps desapareguts, però amb les dosis justes de nostàlgia barrejada amb ironia que fan que no siga excessivament sentimental. Pares que discuteixen i malparlen, animals (n'hi ha molts) que transitaven per la llar, aspres conflictes familiars, collidors de taronja. No és un passat exemplar, però és el de l'autor, i això sol és prou.

Al capdavall, Els somriures de la pena deixa un regust agredolç, de fracassos, de mort, però també de tendresa, de senzillesa. Un regust de vida autèntica, en definitiva. I això tan aparentment simple, és una qualitat que el distingeix i el fa altament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 767 (21 de gener de 2011)

ADDENDA: El proper divendres 28 de gener, dins del cicle de Divendres Literaris d'Alambor, Manel Alonso i Català presentarà Els somriures de la pena. Tot seguit, ell mateix i Mari Carmen Sáez protagonitzaran uns Diàlegs Poètics. A les 19:30, al Saló d'Actes de Caixa Benicarló.

dimecres, 19 de gener del 2011

La mirada del gos

Amb aquest text participo de la proposta de joc literari de Jesús M. Tibau.


Amb la saviesa de la indiferència, vas veient com passa la vida. La vida humana, estranya i confusa, d'un carrer comercial. En aquest local en venda, hi dóna el sol, s'hi està bé, és un lloc com un altre per a deixar-se morir. A la part de fora del vidre es mou el brogit, el tumult. Però des d'on ets no se sent res. Només el silenci, el mantell que cobreix el record de l'amo.

Era malalt des de feia dies, i els darrers freds el van acabar d'enfonsar. Finalment, se'n va anar en aquella cantonada, només amb la teua presència i escalfor ben a la vora. Aquella nit, vas udolar amb totes les teues forces, li vas llepar les mans i el rostre. Quan vas notar que es tornava fred, te'n vas anar, trist i abatut. Vas trobar un forat per a entrar en aquest local buit i polsós.

Ara només has de deixar passar els dies. Passa la gent, hi dóna el sol. Aviat tot acabarà.

diumenge, 16 de gener del 2011

Sant Antoni, el foc


Article publicat al Llibre de la Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2011

Comença a fer-se fosc. Els xiquets amb els seus pares o iaios esperen de peu dret al carrer. El fred és intens, fred de gener: entre Reis i Sant Antoni sol gelar a les nits. Finalment, l’espera acaba: encenen la foguera. Centenars d’ulls infantils observen fascinats la dansa de les flames, primer amb poca espenta, a poc a poc prenent força. El dimoni, a dalt, com un condemnat esperant la seua hora. Les flames, a l’últim, comencen a llepar el cos de roba roja reomplit de palla. Sovint s’encén primer la cua. Quan pren el dimoni, es consumeix en poca estona. Després només en queda l’estructura interior, que és l’esquelet: una imatge que queda clavada a la retina i a la memòria dels menuts. Aleshores ja poden començar les lloes i la desfilada de carros.

El meu record i sensació més antic de Sant Antoni és la foguera. Quan era menut, era l’acte d’aquesta festa que més em fascinava. L’hivern és època de podar, i podar era cremar. A Nadal, unes poques setmanes abans, anàvem a plegar i collir olives, i aprofitàvem per a fer la poda. En acabar, cremàvem les branques allà mateix al vilar. Era com una avançada del que faríem a Sant Antoni, un santantoni d’àmbit familiar i laboral. Però el dia 16 en fer-se fosc, la crema prenia un caràcter col·lectiu: era tot el poble el que s’ajuntava, i la foguera tenia unes dimensions especials. I hi havia, és clar, el dimoni: veure com es cremava afegia un al·licient a aquell acte de piròmans controlats.

El dimoni era un al·licient, sí, i potser també un sentit. Mos pares em deien que quan cremàvem el dimoni en realitat volíem cremar tot allò de roín que hi ha en nosaltres, aquelles coses que cal foragitar. “Pensa en allò que no fem bé, i llancem-ho perquè es creme a la foguera”, em deia ma mare. La crema del dimoni es podia entendre, així, com una espècie de rústic exorcisme. Perdoneu-me si ara faig antropologia d’anar per casa, però crec que el lligam de la nostra cultura amb el foc és una cosa molt antiga, molt profunda. Hi ha el sentiment que el foc ens purifica, elimina tot allò negatiu que hi ha en nosaltres, i fa que esdevinguem millors. Serà per això que ens quedem embadalits davant del foc, que ens hi passaríem les hores mortes mirant-lo?

Hi ha cultures que fan diversos rituals, sovint religiosos, lligats al foc: hi passen descalços per sobre, hi passen per sota com a Forcall. A Benicarló, molt més prosaics, hem concretat totes les coses que cal eliminar en una figura, concreta i pròxima: el dimoni. Ell concentra tot allò de dolent que cal “cremar”. La nostra cultura mediterrània, alhora, ha convertit el dimoni en una figura quotidiana, fins i tot simpàtica. Eixe dimoni que, en la lloa, té “quatre raons” amb sant Antoni “per una camisa roja / que no tenia botons”, no en fa gens, de por, fa fins i tot gràcia. Per això la suposada transcendència moral que pot tenir la foguera esdevé una festa.

Una festa, també, amb una significació pagana, és clar, segurament la primera. En el cor més cru de l’hivern, proclamem l’escalfor de la foguera, com un sol artificial que ha de fer venir el sol natural. Reclamem el foc que està lligat a la vida. L’hivern porta implícit el renaixement de la natura: el dia que comença a allargar-se ja ho anuncia. Ja se sap: “A Sant Antoni, un pas de dimoni”.

Sant Antoni és el foc. Ja sé que la festa no es limita a la foguera en què crema el dimoni, que hi ha la desfilada dels carros, i les lloes, i les coques, i la benedicció dels animals. I tot té el seu sentit, molt relacionat, evidentment, amb la tradició llauradora de Benicarló. Però avui he volgut parlar només de la meua sensació infantil, de la importància del foc. La veritable festa benicarlanda del foc, la més antiga i atàvica, té lloc entre el 16 i el 17 de gener, i que em perdonen les falles, però a cadascú el seu i la veterania és un grau.

dissabte, 1 de gener del 2011

Desitjos per al 2011

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 765 (31 de desembre de 2010)

Reconec que la nit de cap d'any tinc una marcada tendència a la malenconia. El que passa és que no se'm sol notar perquè l'ambient del voltant em permet disfressar-ho. Quan ningú no em veu, m'arrauleixo en un racó i em lliuro als pensaments més foscos. Una mena de desitjos rebordonits i estèrils per a l'any següent. Aquests són alguns desitjos que m'agradaria que s'acompliren el 2011.

1. Que no hi hagueren eleccions municipals ni autonòmiques. Total, ja sabem què ha de passar, i almenys ens estalviaríem el mal tràngol i el disgust. Un salt temporal estaria bé, ser a l'abril i trobar-nos de sobte al juny. I tot seguiria igual, que és el que passarà.

2. Que els terratrèmols, les inundacions i les sequeres es traslladaren més cap al nord, i els països del sud visqueren un any tranquils, per anar prenent aire.

3. Que creen una reserva índia per als valencians que encara volen viure únicament en valencià, i els deixen tranquils, reproduint-se si volen però sota un estricte control. Es pot rendibilitzar la inversió cobrant entrades per a turistes amants de la biodiversitat de les cultures autòctones.

4. Que la gent més afectada per la crisi ocupe el Parlament, la Moncloa i tots els centres de poder, i almenys per un dia puguen menjar bé, de calent, i atesos pel servei. Pacíficament, això sí. Ah, i que els responsables d'aquesta situació hagen de fer cua a un menjador social de Càritas. Un dia, per provar-ho, com en els contes.

5. Que els barracons de les escoles siguen declarats bé d'interés cultural. Ja que sembla que els tindrem per anys, fem-los nostres.

6. Que cresquen arbres enormes i frondosos, d'un dia per l'altre, al mig de les places dures del món, i al segon carril de les autovies, i als despatxos de les principals empreses i dirigents del planeta. Una protesta muda i contundent.

7. Que s'estenga un virus implacable que acabe amb la lucidesa i ens faça a tots, definitivament, autocomplaents i acrítics. Potser així serem més feliços i acceptarem les coses tal com són i tal com ens volen fer creure que són.

8. Que La Veu de Benicarló seguisca sent, un any més, la consciència crítica més llegida del poble.