dimecres, 28 de desembre de 2011

Paraules amb saó / 6: escampavia


L'altre dia, de nou, em va passar que vaig emprar un mot que des de xicotet he sentit de manera constant, i la gent amb qui conversava va mostrar certa estranyesa. Val a dir que la lexicografia avala l'estupefacció dels meus interlocutors: la paraula escampavia no apareix en cap diccionari a l'ús, ni tan sols en el molt estimable Vocabulari de cruïlla que altres vegades he esmentat. Dic mentida: escampavia apareix a l'Alcover-Moll, però amb un sentit molt diferent del que jo utilitzo (es refereix a un tipus d'embarcació de vela).

Una escampavia és una gran estesa de coses, un desordre; seria l'acció i efecte d'escampar. És a dir, una mena de sinònim de escampada, però potser més expressiu. Era un clàssic sentir a ma mare dir-nos: "Quina escampavia que heu fet, feu el favor d'arreplegar!", per exemple. Sempre relaciono aquesta paraula amb desordre caòtic, un conjunt de coses que cal endreçar: "Tinc una escampavia de coses damunt de l'escriptori que no m'aclarixo".

Tinc seriosos dubtes sobre l'abast territorial d'aquest mot. A mi em fa l'efecte que a Benicarló, almenys, és d'ús comú. No sé si ho és en d'altres poblacions de la comarca o del domini lingüístic.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Criatura febril

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.


Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 813 (16 de desembre de 2011)

dijous, 8 de desembre de 2011

Exiliats ahir i ara

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".



Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster

dimarts, 6 de desembre de 2011

Rossell i Moustaki

És poc freqüent que un programa de televisió m'emocione. El més normal és que els impactes estètics i sentimentals m'arriben gràcies a la literatura o el cinema, i també la música. Ahir, però, em va passar veient el programa El convidat d'Albert Om, a TV3. No és la primera vegada que aquest programa m'interessa o m'impacta; recordo aquesta temporada el capítol dedicat a la monja Teresa Forcades, que recomano vivament. Però en aquest cas no fou simplement interessant, sinó que poguérem veure una escena de bellíssima emoció.

La protagonista d'aquesta edició era la cantant Marina Rossell. L'artista catalana ha enllestit recentment un disc de versions de Georges Moustaki, i volia presentar-li'n alguna personalment. Rossell i el cantat francés han mantingut al llarg dels anys una estreta relació d'amistat i sembla ser que en algun moment han estat amants, però ara Moustaki es troba molt malalt amb un enfisema pulmonar. Rossell i Om el van visitar a la seua casa de París.

Ja era emotiu veure la manera com se saludaven els dos artistes. La manera com Om va conduir l'escena em va semblar d'una discreció i una delicadesa admirables. L'espectador podia sentir els sentiments que experimentaven aquelles dues persones, tan unides i que tanmateix eren conscients que tot està arribant a la fi. Però el moment a què feia referència al principi es va produir quan Marina va interpretar la versió que ha fet de "El metec", una mítica i vella cançó de Moustaki.

Jo no conec gairebé Moustaki, i "El metec" em sona només molt vagament, però eixe moment televisiu em va semblar d'una gran força. L'antiga amiga oferia al vell quasi moribund el millor tribut que li podia donar: la seua pròpia música, en una altra llengua. Li estava oferint la immortalitat. Era un instant de donació, d'amor absolut allò que estaven gravant les càmeres. Un comiat, una declaració d'amor en forma de cançó. Un acte senzill però prenyat de sentiments. I el millor era que l'espectador podia copsar aquests sentiments.

Avui he escoltat diverses vegades Moustaki, i en concret "Le metéque".

dimarts, 29 de novembre de 2011

Fent gran el país petit


Cada dia em sembla més important la unitat cultural que mantenim les terres del Maestrat i els Ports amb les Terres de l'Ebre catalanes. No em refereixo només al fet que existeixen nombrosos vincles que ens uneixen: lingüístics, folklòrics, religiosos... Això ja ho dono com a cosa sabuda. Vull dir que mantindre viva la consciència d'allò que ens uneix és fonamental no només perquè els habitants d'aquestes terres no perdem les arrels, sinó també perquè trenquem les barreres imposades que l'actual divisió autonòmica està establint.


No abunden les iniciatives que tracten de reforçar la identitat d'aquest territori, però a pesar de tot hi són i van fent forat. Els passats dies 23, 24 i 25 va tindre lloc el III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Es tracta d'unes jornades que organitzen conjuntament la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili. Sí, una col·laboració a banda i banda del Sénia. Se celebren amb una periodicitat quinquennal: la primera edició va tenir lloc a Benicarló fa deu anys, i en aquesta ocasió s'ha traslladat a Vinaròs.

Tot i el nom, no són unes jornades eclesials, sinó que prenen el nom de la diòcesi com l'única entitat actual que manté els lligams entre els pobles del nord valencià i el sud català. La divisió eclesiàstica en diòcesis és ancestral, es remunta als primers segles de la cristianització del territori, i per tant es basa en criteris d'unitat cultural molt profunds. Per això l'actual diòcesi de Tortosa reconeix la interrelació de comarques amb una llarguíssima història comuna que les administracions actuals no tenen en compte. És el territori de l'antiga Ilercavònia ibera.

El Congrés esmentat va aplegar quatre ponències i dotzenes de comunicacions d'estudiosos d'arreu que se centraven en els més diversos aspectes d'aquesta terra de frontera. Botànica, llengua, religiositat popular, literatura, història, cultura popular i tradicional, heràldica, patrimoni, arquitectura. Un programa completíssim, molt variat, com sol passar en aquesta mena d'actes acadèmics. Tot plegat, un enorme conjunt d'aportacions que no només avancen en el coneixement aprofundit del territori. També contribueixen a reforçar els vincles, a entendre com s'il·lumina la comprensió de nosaltres mateixos i el nostre context cultural, històric i científic quan el posem en el context adequat de les terres al nord i al sud del Sénia.

Un gran encert i un gran èxit, en definitiva, del qual cal felicitar els organitzadors. Aquesta mena d'iniciatives són les que serveixen per a establir les línies que unisquen dues terres marginades per llurs respectives administracions que es retroben en el passat comú per a construir, tant de bo, un futur compartit.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 811 (2 de desembre de 2011)

divendres, 4 de novembre de 2011

Parlar i governar


L'altre dia vaig veure El discurs del rei, una de les pel·lícules que ha rebut més reconeixements enguany. Narra, com la majoria deveu saber, els problemes que va tenir el rei anglés Jordi VI (pare d'Isabel II, la reina actual) per a parlar en públic, ja que era tartamut. I això en uns moments tan decisius com les vespres de la segona guerra mundial.

Una de les coses que més em van agradar del film, a banda de les magnífiques interpretacions dels protagonistes (Colin Firth i Geoffrey Rush), era la manera com reflectia la importància de la paraula en el govern dels pobles. El personatge del monarca, en més d'una ocasió, exclama: "Com he de ser rei, si no sé ni parlar?". Al llarg de la narració es percep la importància que els mitjans de masses, i en concret la ràdio, ja anaven prenent en la dècada de 1930. Era essencial que un cap d'estat pogués parlar al seu poble amb dignitat.

Els grecs i llatins ja sabien que l'oratòria era un pilar essencial per al govern de la polis. Al llarg de la història, la majoria dels grans líders han estat grans oradors: saber parlar en públic, saber argumentar i contraargumentar amb convenciment, tenir la capacitat d'arribar als oients o governats, ha estat essencial per a assumir responsabilitats col·lectives. Parlar bé ha estat sempre una condició ineludible per a ser un bon governant. Potser perquè un bon parlar reflecteix un cap ben amoblat. Parlar bé vol dir tenir idees i capacitat per a transmetre-les, i per tant creença en les pròpies posicions, coherència.

Dissortadament, en la pràctica política actual, l'oratòria sembla ser un valor a la baixa. Només cal escoltar els polítics. Discursos buits, mancats de propostes, sense nervi, sense fibra, descafeïnats. Discursos escrits per a guanyar eleccions, dissenyats per assessors. Ddespolititzats. Heu sentit Zapatero o Rajoy, que sembla que serà llur successor? No es pot dir que cap dels dos siga un prodigi de fluïdesa verbal, de brillantor oratòria. A més, no entenen la paraula com l'art de comunicar, sinó com una manera d'atraure electors, una mera tècnica publicitària. És a dir, una enganyifa.

Si ens referim al nivell local, la situació és encara més desoladora. Cal parlar de l'oratòria del senyor alcalde? I els regidors, saben fer discursos amb contingut? Sembla mentida que la gent que ens representa donen una imatge expressiva tan pobra, no sàpiguen elaborar en públic un mínim discurs coherent amb correcció.

Cada cop es dóna menys importància a la paraula, efectivament. Segurament aquesta és només una de les manifestacions de la devaluació política actual. Uns polítics que no saben parlar, no haurien de meréixer la confiança dels ciutadans.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 807 (4 de novembre de 2011)

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Paraules amb saó / 5 : estopenc

M'ha sorprés, com tantes vegades em passa quan consulto una paraula al diccionari, trobar estopenc al DIEC, el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Hi és, en efecte, i la defineix com "Tou, flonjo, com l'estopa"; i posa un exemple relatiu a uns cabells estopencs per l'aigua de la mar. En canvi, aquest no és el sentit amb el qual jo sempre he emprat aquesta paraula.

En el meu parlar, el tortosí del Maestrat, estopenc és un mot molt viu, tot i que gairebé mai el trobem escrit ni el sentim en els mitjans de comunicació. Però l'emprem sobretot en l'àmbit gastronòmic: és el menjar, allò que pot tenir qualitat d'estopenc. És un menjar sec, difícil d'empassar, com l'estopa, precisament. "Este pa està estopenc, no es pot engolir."

L'Alcover-Moll sí que recull aquesta accepció: "Que sembla estopa". I un dels exemples documentats és: "Una miqueta estopenca la perdiu".

A mi em pareix una paraula fantàstica, la trobo molt expressiva, gairebé onomatopeica. Dic "estopenc", i gairebé sento aquesta sensació a la boca. És de les meues preferides.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

En la mort d'un jove

Avui han enterrat un jove de Vinaròs, Rodri, que va morir dissabte d'una estranya dolència cardíaca. Fins l'any passat havia estat estudiant a l'institut on treballo. Jo mateix el vaig tenir a l'aula fa dos cursos, quan cursava 1r de batxillerat. Ha mort als 18 anys.

No cal dir com resulta de colpidora la mort d'una persona tan jove. En un moment que totes les potències vitals estan per estrenar i a punt, quan el cos és pura vida. És una paradoxa cruel, i tots els que estàvem a l'enterrament ho sentíem.

L'any 1895, Joan Maragall va escriure un poema dedicat a la mort d'un xicot de 21 anys. També era a l'octubre. És, per a mi, un dels textos més bells d'aquest poeta. Servisca de trist homenatge a Rodri, ara que tota paraula meua sembla buida.

EN LA MORT D'UN JOVE

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavors esclataven
més alts els plors del Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

Octubre 1895

dijous, 13 d’octubre de 2011

El magma de la memòria

Garcia Grau, Manel - Pallarés, Vicent, El magma silenciós, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("La Feram", 4).

L'any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l'avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d'escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l'autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d'interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d'una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d'aviador que conté uns objectes personals.

A causa d'una malaltia de Marcel, serà Víctor qui durà endavant la investigació, amb l'ajuda de la seua amiga Francina, per a esbrinar qui foren aquell aviador i la dona que apareix en la fotografia que guardava a la butxaca. Això els portarà a conéixer una història d'amor i de mort que tingué lloc més de seixanta anys enrere. Alhora, també descobriran que aquelles ferides, per molt que es vulguen amagar, no estan tancades o ho estan en fals, perquè troben encara les pors i els prejudicis que han mantingut el silenci al llarg de tants anys. I descobreixen que el responsable d'aquells assassinats té descendents encara molt poderosos.

Pallarés té l'habilitat de construir una novel·la juvenil a partir de temes molt greus, sense caure en un to de buida transcendència. Ho fa amanint la investigació dels joves protagonistes amb anècdotes i converses de llur mútua relació que ajuden que els presumiblement joves lectors puguen pair bé una novel·la que en el fons planteja unes reflexions ètiques profundes. Alhora, aquestes reflexions fan que siga perfectament assumible per un públic adult que, com bé ha dit Vicent Usó, hi pot reconéixer les preocupacions que caracteritzaven l'obra i la figura de Garcia Grau.

La memòria, ve a dir la novel·la, és quelcom que no es pot ocultar, perquè acaba aflorant a la superfície com el magma. Segurament és per això que, en un àmbit més personal, Vicent Pallarés fa un tribut amb El magma silenciós a la memòria de Manel Garcia Grau, que segueix activa, subterrània, com passa amb els grans escriptors i les grans persones.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 804 (14 d'octubre de 2011)

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Literatura de butxaca / 6

"Una novel·la! Però com s'escrivia una novel·la? No semblava gaire complicat. Ja n'havia provat d'escriure, de novel·les, però sempre havia acabat escrivint reportatges. Com a lector, tenia un gust especial amb les novel·les que llegia. Hi havia històries de més de dues-centes pàgines i novel·les. Una novel·la havia de construir una imatge visual que la justifiqués. Les històries sense aquesta imatge visual no eren novel·les, eren reportatges periodístics o treballs historiogràfics o assajos. (...)

Tenia escrites dues històries de més de dues-centes pàgines, però mai no havia trobat la imatge que les justifiqués de la manera exacta i rotunda que una rosa dóna sentit a un roser. En altres paraules. Havia cavat la terra, havia sembrat una llavor i havia fet créixer la mata d'un roser, però havia fracassat a l'hora de fer que produís una flor."

Joan Pons, La casa de gel, caps. 104-105

dijous, 22 de setembre de 2011

L'illa de les veritats


Flavia Company, L'illa de l'última veritat, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 529). 

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L'illa de l'última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d'altres. L'obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s'inscriu en la tradició de la novel·la d'aventures diguem-ne "marítimes" (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s'immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres.

La narradora és la Phoebe Westore, amant del doctor Matthew Prendel a qui aquest, a punt de morir, va confiar el secret del que li passà durant els cinc que havia estat desaparegut. Prendel fou víctima d'un atac pirata a bord del seu veler en aigües del golf de Guinea, i després de tres dies nadant per l'Atlàntic va fer cap a una illa inexistent per als mapes, on fou salvat per Nelson Souza, un dels pirates esdevingut ara fugitiu dels seus companys. Souza, però, s'imposa com a figura dominant pel fet de tenir armes, i converteix Prendel en una mena de presoner: li prohibeix fer res per a escapar de l'illa, i també penetrar en la part de l'illa on ell viu. Prendel, però, en aquestes circumstàncies extremes, intentarà descobrir el perquè d'aquella actitud.

L'aventura és, en el fons, una excusa per a pouar en el fons de les conductes i els sentiments humans. La situació de dos homes tot sols en una illa, incomunicats entre ells, recorda La pell freda d'Albert Sánchez Piñol i, com en aquesta novel·la, propicia la reflexió sobre la condició humana. Seria allò que els existencialistes anomenaven una "situació límit" que permet enfrontar-se a la veritat de les coses.

Així, la novel·la planteja temes com la violència en les relacions humanes, la solitud i la incomunicació, la voluntat de supervivència. I especialment sobre la possibilitat de canviar de vida i sobre fins a quin punt podem conéixer els altres. I no puc dir més perquè això està relacionat amb el sorprenent desenllaç, la darrera veritat que el títol anuncia i que la narradora descobrirà a l'epíleg. Un d'aquells finals que obliguen a rellegir tot el llibre des de la nova òptica revelada.

En definitiva, una novel·la que dosifica a la perfecció l'aventura amb la reflexió, i que mostra un gran tremp de narradora, una gran capacitat per a embolcallar i sorprendre el lector en la història creada.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

divendres, 16 de setembre de 2011

Paraules amb saó / 4: birbar

El fet de recordar fa uns dies la paraula esmondar, em va fer caure en el compte de moltes paraules que formen part del meu bagatge personal i familiar d'origen llaurador, i que ara sento a poca gent que no siga del ram. És cert que formen part del lèxic específic d'una professió, però també ho és que abans les tasques que anomenen formaven part de la quotidianitat del nostre poble i país.

El cas és que tinc guardades en la recàmera unes quantes paraules precioses relacionades amb el treball del camp. Com per exemple, birbar. Aquesta no és una paraula tan estranya, i en realitat apareix en tots els diccionaris, però jo m'he vist en l'obligació d'explicar-ne el significat en més d'una ocasió. Segons el DIEC, birbar és "Arrencar les males herbes (dels sembrats)". Bàsicament, amb una aixada, o almenys aquest és l'ús que jo sempre he sentit, no ho he sentit aplicat a arrencar herbes amb les mans.

Segons el diccionari Alcover-Moll, es diu a tot el català occidental, des del Pallars fins a Alacant, i també al Camp de Tarragona (que té molts punts de contacte lèxics amb l'occidental: diuen "xiquet" i "bajoca" en compte de "nen" i "mongeta", que és el que els tocaria en teoria). Aquest diccionari també recull un refrany que situa al Baix Maestrat: "Lo que no es birba en febrer, es queda tot l'any per fer". Jo no el coneixia.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Literatura de butxaca / 5

"I així es va escaure que no va optar per la música ni la poesia [...]. O tal vegada se'n va abstenir i prou, fidel a la seva idea que en el menyspreu de l'ambició es troba un dels principis essencials de la felicitat a la terra. ¿No és possible, en efecte, que si un tipus elevat de geni ha de ser ambiciós per força, el més elevat hagi de ser per damunt del que es denomina ambició? ¿I no pot ser que, en conseqüència, molts homes de bon tros més grans que Milton s'hagin acontentat a restar 'muts i sense glòria'? Crec que el món no ha vist mai -i que no la veurà, si no és per una sèrie d'accidents que empenyi el tipus espiritual més noble a un esforç desagradable- la màxima plenitud de l'execució triomfant, en els dominis més excelsos de l'art, de què la naturalesa humana és perfectament capaç."

Edgar Allan Poe, "El domini d'Arnheim" (1847), dins Tots els contes. Volum II, Columna.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Lamparetes, d'Antònia Font



He de confessar que, des que vaig descobrir Antònia Font, aquest grup mallorquí em té subjugat. Aleshores havien publicat ja feia un cert temps Taxi (2004), el disc que per molts crítics és el millor de la seua trajectòria. Aquell món d'astronautes, robots, extraterrestres i viatges espacials em va sorprendre i captivar, i llavors vaig immergir-me en la resta de la seua discografia, sobretot Alegria (2002). Poc després de conéixer-los van publicar Batiscafo Katiuskas (2006). Vaig tenir una autèntica febre Antònia Font que m'ha durat uns quants anys.

Han estat uns quants anys sense publicar res de nou, només un disc recopilatori que, com no podia ser d'una altra manera, era sorprenent, perquè feia versions amb orquestra simfònica dels seus temes (Coser i cantar, 2007). Ara han tornat amb Lamparetes, un disc amb el qual, una altra vegada, es reinventen a ells mateixos. El primer que sorprén es veure que les lletres no són tan absurdes com solien ser-ho. Això, personalment, no em va servir d'al·licient a l'inici. Justament una de les virtuts millors del grup són les seues lletres, algunes naïf, altres que semblen fetes amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, moltes divertides. Però aquesta vegada volien transitar territoris més comprensibles, i en tenien tot el dret. I ho han fet sense deixar de tenir personalitat pròpia. Joan Miquel Oliver, ni volent, pot escriure lletres convencionals.

El disc és magnífic, tot un encert per al meu gust, i crec que està a l'alçada dels millors discos del grup, que per a mi són Alegria i Taxi. L'inici és fulgurant, amb "Me sobren paraules", un homenatge al joc amb les paraules, al gaudi infantil amb el llenguatge, sobre un fons de cors impressionant i una melodia que enganxa. El disc segueix després una certa voluntat conceptual, com sol ser habitual en ells: cançons sense solució de continuïtat i recurrències temàtiques. En aquest cas, predomina el tema dels pioners, de l'atracció per  l'aventura (mitificada) en geografies exòtiques.

Així, viatgem a l'oest a "Abraham Lincoln" i "Clint Eastwood"; aquest, un dels cims del disc, amb la veu de Pau Debon gairebé recitant en un to que recorda "Astronauta rimador" (una altra mítica cançó del grup). Altres cançons ens remeten a les regions àrtiques, com "Pioners", "Boreal" i -una de les meues preferides- "Icebergs i guèisers". Em recorden, no sé, Jack London, Joseph Conrad. En aquestes composicions predomina la descripció d'ambients, i aquesta és la gran novetat a què feia referència adés.



Hi ha un altre grup de cançons que contrasta amb aquestes, i que en comptes d'anar a regions llunyanes es focalitzen sobre temes balears: de manera satírica, com en la divertida "Islas Baleares" (impagable la psicofonia final); la bellíssima, musicalment preciosa “Es far de Ses Salines”; o “Sospitosos”, la cançó que tanca de manera juganera el disc, abans d'una instrumental magnífica. Hi ha, per tant, dos pols extrems: les geografies més allunyades i la més propera, la mallorquina. En pocs discos d’Antònia Font trobem tantes referències balears com en aquest.

Un disc completíssim, tant en la música, que sovint vuitanteja, com en les lletres. Un dels millors discos en català de l'any, i això que hi ha també els de Manel i Obrint Pas. Afortunada competència de qualitat i d'estils diversos, enguany.


Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 799 (9 de setembre de 2011)



dimecres, 31 d’agost de 2011

La Regenta

 
Els clàssics solen ser obres molt anomenades però molt poc llegides. Amb tot, poden proporcionar moltes satisfaccions, si les llegim sense gaires prejudicis i com a objectes de gaudi, com ja vaig comentar en una altra ocasió. És a dir, perdent-los una mica el respecte. Recordo que fa anys em va passar amb el Quixot, un llibre que molta gent considera intocable i amb el qual m'ho vaig passar molt bé. I ara m'ha passat amb un altre clàssic de la literatura espanyola, La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín".

La relació de la trama de La Regenta amb altres novel·les importants del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina, és evident: el tema de la dona insatisfeta amb el seu matrimoni que esdevé adúltera, un tòpic novel·lístic d'aquell període. Però a diferència de Flaubert o Tolstoi, Alas incideix menys en l'adulteri que en el camí que hi condueix i sobretot en l'entorn social de l'acció. De fet, Ana Ozores no serà infidel al seu marit fins als darrers capítols de l'obra. Les semblances d'Ana amb Emma Bovary són més que evidents, però la primera mostra una ànsia d'evasió de la vida provinciana menys literària que la segona, i sobretot es diferencia per una voluntat de misticisme, per una presència de la religiositat que condiciona tant el personatge com l'acció. En certa manera, podríem dir que Ana és menys frívola que Emma.

Al fil d'això, és precisament un canonge, el Magistral don Fermín de Pas, la clau de volta de l'obra, i per a mi la creació més completa, elaborada i immortal de Clarín. I precisament el personatge que aporta la principal diferència de La Regenta respecte a altres novel·les de tema similar: la fusió o la relació entre erotisme i religió, entre sensualitat i misticisme. Fermín vol establir, des que a l'inici de la novel·la esdevé confessor d'Ana, una "germanor de l'ànima" amb ella, una relació purament espiritual i idealista. A mesura que avança l'acció, però, el lector s'adona, fins i tot més clarament que el propi personatge, que es tracta d'una passió amorosa. El Magistral dominat per una gelosia salvatge i un afany de possessió espiritual (no física, almenys conscientment) dóna algunes escenes memorables, d'aquelles que fan gran un personatge de novel·la. Un personatge que, cal no oblidar-ho, no és tampoc positiu (si bé, curiosament, és un dels pocs que no rep un judici sever per part del narrador omniscient): enormement ambiciós, ben poc espiritual, simoníac, controlador del dòcil bisbe, dominat per la seua mare l'avariciosa doña Paula -un personatge secundari magnífic, dels molts que poblen la novel·la.

L'altre vèrtex del triangle és Álvaro Mesía, qui finalment esdevindrà amant d'Ana Ozores després d'un llarg setge, però que no té l'entitat literària de Fermín. Més aviat és el prototip de don Juan, un home mediocre en la seua sensualitat, egoisme i materialisme. Però, al capdavall, l'irònic personatge triomfador en un final tràgic i pessimista. L'home d'Ana, don Víctor Quintanar, és un home desapassionat i voluble que, en canvi, cap al final de l'obra pren entitat i complexitat humanes; més que Charles Bovary, val a dir-ho.

A banda dels personatges principals, La Regenta es caracteritza per la importància que concedeix al medi social, delatant certa influència del naturalisme d'Émile Zola. Vetusta (una transposició d'Oviedo), paradigma literari de la vida provinciana de l'Espanya de la Restauració, és retratada amb profunditat, amb una gran galeria de personatges secundaris dibuixats de manera brillant i també, per què no dir-ho, irònica i cruel. Clarín hi critica la hipocresia, la mediocritat, la falsa erudició, els prejudicis socials, les relacions entre les classes altes provincianes, la vivència buida de la religiositat. I du a terme aquesta crítica amb mordacitat, de manera que en molts passatges la novel·la té un estil humorístic i satíric que, francament, no m'esperava. Aquest protagonisme que l'autor atorga a l'entorn social, a la descripció de personatges i ambients (a mig camí entre el naturalisme, el costumisme i una actitud crítica i liberal), és la principal causa que, en el primer volum, l'acció pràcticament siga nul·la: mitja novel·la per a tres dies d'acció, quelcom que, en certa manera, m'ha semblat molt modern. Pràcticament tota l'acció té lloc en el segon volum, que abraça tres anys.

Certament, ha estat una lectura absolutament gratificant, una d'aquelles que et prenen per la complexitat del món que aconsegueixen crear en el lector. Les sensacions i suggerències que m'ha suscitat són moltes, però en prescindeixo per la sensació d'estar dient obvietats al voltant d'una novel·la sobre la qual, evidentment, veus expertes hauran fet aportacions molt més interessant que les meues. Però quede ací constància de la meua modesta admiració de lector.

dilluns, 22 d’agost de 2011

100 anys de Valor


 Avui fa cent anys, el 22 d'agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d'aquesta efemèride, l'anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d'aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l'obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l'any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triaria quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d'explicar. De resultes d'aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d'Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l'ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d'origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l'editorial Gorg, que recollia les "Rondalles de tema meravellós":

"Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m'ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d'autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s'han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d'un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques ("El llenyater de Fortaleny", "L'envejós d'Alcalà", "El ferrer de Bèlgida"...). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d'elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d'arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d'una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l'arrel..."

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies...

dijous, 18 d’agost de 2011

Paraules amb saó / 3: esmondar

Aquest estiu els meus dos fills han plantat unes tomaqueres, i cada dia van a veure-les amb unció, a comprovar devotament com creixen. Avui els he dit que, si volen menjar tomaques de collita pròpia, caldrà esmondar les tomaqueres. Evidentment, no m'han entés i els ho he hagut d'explicar.

Esmondar és treure els ulls de la tomaquera perquè cresca verticalment i no s'expandisca com un arbust, i perquè no malbarate forces en treure branques i les tomaques siguen millors i més grans. Els ulls són els brots per on es produeix el creixement de qualsevol planta, no només de les tomaqueres. Esmondar es treure aquests ulls i deixar-ne només el principal, el central, perquè la tomaquera vaja amunt amb força. Cal dir que només ho he sentit dir aplicat a aquesta planta.

No he trobat aquesta paraula ni al DIEC, ni al diccionari Alcover-Moll, ni al Vocabulari de cruïlla, del qual vaig parlar en una entrada anterior. De fet, no l'he vista mai escrita enlloc però l'he emprada milers de vegades en la meua vida, ja que provinc d'una família llauradora i ens hem passat, de més joves, moltes hores esmondant tomaqueres. Suposo que els llauradors de Benicarló la segueixen emprant. Ignoro quin abast geogràfic té o ha tingut aquest mot, si és un localisme, o és d'abast comarcal o més general.

S'admeten aportacions,  millores en la definició i també comentaris biogràfics d'altres afectats per la síndrome de l'esmondador.

Per cert, he trobat al YouTube (que no deixarà de sorprendre'm mai) uns quants videos que expliquen què és esmondar, però tots en castellà. Us en poso un que diu que esmondar és "quitar los caballos" (?!) de la tomaquera. Bé, és una mica cutre però m'ha fet gràcia i dóna una imatge aproximada de en què consisteix.


dimarts, 9 d’agost de 2011

Literatura de butxaca / 4

"L'home de negocis que pressuposa que la vida ho és tot, i el místic que afirma que no és res, cap dels dos no encerta, cadascun pel seu cantó, quina és la veritat. 'Sí, estimada, ja ho veig: la veritat es troba entre aquests dos extrems', havia aventurat la tia Juley uns anys abans. No; la veritat, per tal com era una cosa viva, no es trobava a mig camí de res. Només se la podia trobar fent incursions contínues en cadascun d'aquests dos terrenys".

E.M. Forster, Howards End (1910), cap. XXIII.

dijous, 21 de juliol de 2011

Camps i la dona del Cèsar (amb afegitó)

Dimarts a la nit vaig escriure aquest article per a La Veu de Benicarló. Però la dimissió de Camps ahir a la tarda farà que quan súrtiga, segurament demà, estiga ja obsolet. Almenys en part. Però igualment el penjo ací amb un repicó final que afegeixo avui.


Llegeixo que el mateix dia que es va saber que Francisco Camps aniria a judici com acusat pel famós cas dels vestits (més anomenats com a "trages"), aquell mateix dia, dic, per la nit va sopar amb Bernie Ecclestone, el propietari de la Fórmula 1. Es veu que el Gran Premi de València s'allargarà fins al 2021. Com una manera de dir: "Ací no passa res".

De fet, la portaveu del Consell, Lola Johnson, va dir que "los valencianos no comparten el auto" del Tribunal Superior de Justícia que encausava Camps. Bé, s'hauria de veure a quins "valencianos" es referia, suposo que volia dir eixa majoria de valencians que van votar el PP en les últimes eleccions. Afirmació temerària, no m'ho negareu. Perquè els votants del PP no són els únics "valencianos", encara que siguen majoria. I s'hauria de demostrar que tots aquests votants creguen en la innocència del President.

Però aquesta no és la qüestió. Encara que tots, fins a l'últim valencià, pensaren que Camps és innocent, això no el convertiria en innocent. Les urnes i els jutjats segueixen camins diferents. Però els nostres governants fa temps que s'entesten a extreure dictàmens exculpatoris de les eleccions. "Las urnas nos han absuelto", va dir Carlos Fabra fa quatre anys. Perdona: els electors t'han votat, però això no vol dir que t'hagen declarat innocent.



És una llàstima, una llàstima tan gran que quasi fa plorar, que els valencians no s'adonen de com estan prostituint el seu vot. Com l'utilitzen de manera immoral per a justificar o donar per tancats casos que la justícia no veu gens clars. Com manipulen les eines democràtiques per a ocultar o tirar cortines de fum sobre embolics tèrbols. Estic segur que si molts votants del PP tingueren consciència d'això, canviarien el sentit del vot o no votarien.

Quan escric açò fa sis dies que tenim un president de la Generalitat que anirà a judici acusat de corrupció; l'únic de la història de l'Espanya autonòmica. Hi haurà gent que dirà: home, per 14.000 euros no crec que es deixara comprar. D'acord; però encara que fóra innocent, hauria de dimitir. Crec en aquella màxima clàssica que deia que la dona de Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho. En política no hi ha d'haver cap ombra de sospita pel que fa a l'honestedat. Perquè la política és una de les tasques més dignes i compromeses èticament que existeixen.

Guanyen les eleccions, d'acord, això no ho discuteix ningú. Però la responsabilitat ètica està per damunt d'unes eleccions. Digueu-me antiquat.

[Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 793 (22 de juliol de 2011)]


Afegitó:

Doncs finalment, i en contra del que almenys jo esperava, va dimitir. Que era el que havia d'haver fet ja fa temps per dignitat política i ètica. Però l'article segueix en bona part vigent. El comunicat de Rajoy torna a dir que els valencians li hem donat la nostra confiança. I què? Som potser jutges del penal, els valencians? Guanyar les eleccions no vol dir ser innocent de res ni tenir més altura moral.

Ens trobem amb l'únic cas de president dimissionari que ha dimitit per res! Almenys si fem cas del que va dir i de les lloances que tant Canal 9 com el PP en bloc li han fet. Camps va tindre la santa barra de declarar-se innocent. Doncs aleshores per què dimiteix? Que tinga l'honestedat d'admetre la seua responsabilitat política (si no la penal, que potser també, però això ho diran els jutjats) en l'afer Gürtel.

Dimitir no el converteix en un sant, ni en un màrtir "sacrificat", com ell mateix deia. Era l'únic que moralment havia de fer, per l'alt càrrec que ocupava i per trobar-se embolicat en afers de corrupció. I fer el que és obligat no redimeix ningú.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Paraules amb saó / 2: bambar

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.



Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

dimecres, 13 de juliol de 2011

Howards End: "Només connecta..."

 
Howards End està considerada la novel·la més destacada d'E.M. Forster (1879-1970), un autor anglés del primer terç del segle XX, altres obres del qual són Una habitació amb vistes o Viatge a l'Índia (conegudes, com Howards End, per unes celebrades adaptacions cinematogràfiques de fa uns anys).

Aparentment, argumentalment, la novel·la és la narració entre dues famílies: les germanes Margaret i Helen Schlegel, i els Wilcox. En el fons, els personatges representen els dos components que Forster veia en Anglaterra i, més enllà encara, dues tendències de la condició humana. Les Schlegel, d'ascendència no pas casualment alemanya, representen l'idealisme, certa visió romàntica de la vida, la sensibilitat artística, les inquietuds intel·lectuals, socials i igualitàries. En canvi, els Wilcox són la visió pràctica del món, l'esfera dels negocis i el progrés, la insensibilitat però alhora la resolució necessària, l'imperialisme britànic. Tampoc és casual que unes siguen dones, i els altres sobretot homes: es poden relacionar amb la visió femenina i masculina de la realitat.

Amb tot, aquests dos mons han d'aprendre a conviure. Margaret Schlegel i Henry Wilcox es casen després que el segon quede vidu. I el símbol d'aquesta harmonia, per a la qual Margaret haurà de treballar molt, és una casa, Howards End. Una casa en el camp que, tot i donar títol al llibre, apareix en molt poques ocasions: ben bé a l'inici i en els darrers capítols. Perquè les cases, i en particular Howards End, són molt més que llocs per a viure: són la vida mateixa. "Les cases estan vives, oi?", diu Margaret. També els objectes tenen vida. Una mica a la manera de Mercè Rodoreda. En diversos moments m'ha vingut al cap Mirall trencat, per posar un exemple. Cal tenir en compte que als anys vint i trenta, l'època de formació de Rodoreda, Forster era molt més conegut que no pas ara.

L'obra també tracta el tema de les diferències socials, amb la contraposició entre els Schlegel i els Wilcox, d'una banda, pertanyents a les classes benestants; i Leonard Bast i la seua dona, de l'altra. L'epígraf inicial de Howards End diu: "Només connecta...". Per a Forster, de pensament profundament humanitarista, la clau és connectar: connectar classes socials, connectar la sensibilitat masculina i la femenina, el pragmatisme i la bellesa, el progrés i la cultura. I en aquest sentit té gran importància la senyora Wilcox, que mor poc després d'iniciada la novel·la. Ella, com la casa de Howards End, simbolitza la desitjada harmonia.

En definitiva, un llibre que cal redescobrir, injustament oblidat al meu entendre.

divendres, 8 de juliol de 2011

Música més enllà de la mort


Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.

Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.

La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.

La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.

Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.

Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 791 (8 de juliol de 2011)

dimarts, 5 de juliol de 2011

Idees exiliades

Furgant pels meus caòtics arxius (indignes d'aquest pompós nom) he trobat un article que vaig escriure ja fa un grapat d'anys. M'ha vingut de gust recuperar-lo ara ací, perquè em sembla que les idees que exposo tenen encara certa actualitat, malgrat haver passat dues eleccions autonòmiques entremig (segueixen guanyant els mateixos, tant al poble com al país). Reconec que ara potser no seria tan pessimista, després dels darrers resultats electorals. Però això no vol dir que ara tinga més raó: potser té raó el pessimista de fa vuit anys. De fet, en la idea central segueixo creient el mateix, i per això aquest bloc s'anomena Exilis.


Idees exiliades



Aquests dies estic llegint Els fugitius, de Xavier Benguerel, una novel·la mig reportatge que explica el camí cap a l’exili que hagueren de seguir els catalans que fugien de l’entrada de les tropes de Franco el 1939. Aquella gent se n’anava del país per les seues idees, perquè els vencedors de la guerra no anaven a acceptar la seua ideologia. Qüestió d’idees vencedores i vençudes. Sonarà estrany, però m’ha fet pensar en coses més actuals.

M’explicaré. Els darrers resultats electorals m’han produït, com a mínim, dos sentiments. El primer, i ara parlo a nivell local, és sentir-me enganyat. En els darrers temps, m’havia semblat veure un descontentament entre la gent del poble, unes ganes de canvi. Era mentida: els benicarlandos han votat més del mateix. Al final, ni la plaça Constitució, ni el golf, ni els PAIs, ni el caos circulatori ni tantes coses han influït en res. 

El segon sentiment deriva del primer: em sento part d’una minoria. En l’àmbit autonòmic la derrota ha estat aclaparadora. Abans de les eleccions em permetia expressar les meues idees en converses amb gent diversa, perquè em pensava que en alguna cosa estàvem d’acord. Ara, en canvi, penso que aquell amb qui parlo, que potser em donava la raó, en realitat ha tornat a votar el PP. Em sento, realment i com mai, minoritari.

L’any 1939 els exiliats ho eren per la força de les armes. Ara en tenen prou amb les urnes (la gent que menys creu en la democràcia en treu el màxim rendiment). Però no som nosaltres qui ens exiliem; són les nostres idees. Vivim en un exili interior, en què poques vegades trobem gent que pense com nosaltres. I les nostres idees no tenen cap lloc en el context social actual: estan en certa forma exiliades.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 392 (11 de juliol de 2003)

Diversos escriptors en el vaixell Florida que els duia cap a Amèrica, el desembre de 1939. Es pot veure Xavier Benguerel dret al fons, el segon per l'esquerra. També hi ha Joan Oliver (dret al fons, a la dreta) i Francesc Trabal (al mig a primera fila).

divendres, 1 de juliol de 2011

Paraules amb saó / 1: esbelegar

Una entrada del bloc de Salvador Macip m'ha animat a iniciar una sèrie d'entrades sobre paraules. Però paraules que m'interessen especialment, paraules del parlar del Maestrat, o que jo he sentit a casa sovint en boca dels meus pares i que ara gairebé no sento mai. És possible que jo gairebé no les utilitze mai, o que quan ho faça sempre hi haja gent fins i tot de la meua edat que no les coneix. Que l'entrada humil en aquest bloc els done una mínima pervivència, i puga ajudar a que jo mateix les utilitze més sovint, amb l'orgull de saber que són les paraules dels meus pares, tot un símbol de la llengua que parlo.


esbelegar. Cridar excessivament; esgargamellar-se plorant, cantant, renyant, cridant algú, etc.

Aquesta és la definició que en dóna el diccionari Alcover-Moll, que la situa geogràficament al Penedès, Camp de Tarragona, Segarra, Urgell i, ací el tenim, Maestrat. Per a la meua sorpresa, perquè la creia un localisme, la paraula també és al DIEC (el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans).

A casa meua, però, sempre l'hem feta servir, per extensió, per a indicar l'acció de posar massa èmfasi o interés en alguna cosa de manera inútil. "Per molt que s'esbelegue, no aprovarà les matemàtiques". "No t'esbelegues tant, que no val la pena".

dimecres, 22 de juny de 2011

Obrint Pas a Benicarló

Divendres passat, l'IES Joan Coromines va tancar el curs acadèmic amb un acte de nivell: l'actuació en format acústic del grup Obrint Pas. Personalment em va semblar un èxit: per l'entrada (es va omplir l'auditori), per l'entrega del públic, pels valors que vehicula un acte així per als adolescents que acaben l'ESO. I, evidentment, un èxit musicalment parlant. Fa anys que m'agraden Obrint Pas, i tanmateix els darrers temps els tenia una mica arraconats. Però el seu nou disc, que fa unes poques setmanes que escolto (i del qual fa dies que en vull parlar ací), i ara aquest concert, m'han revifat l'entusiasme per aquesta formació.


Tenia dubtes sobre la capacitat d'Obrint Pas de fer un acústic. Ells tenen un estil i un directe molt contundents, difícil d'imaginar sense guitarres elèctriques. Però van demostrar que saben adaptar-se a un format més senzill sense perdre les seues essències. A més, van tenir una actitud molt pròxima amb el públic, molt natural. Van ser, és clar, reivindicatius, però sense acrituds, en positiu, amb optimisme. Una actitud de "tot està per fer i tot és possible". A mi em van convéncer.

D'altra banda, una vegada més el Coromines va actuar d'aglutinador d'una inquietud cultural i nacional que existeix a Benicarló i que no se sent representada oficialment. Mirant qui mana i el pa que s'hi dóna, hom es creuria inclinat al pessimisme més absolut. I, malgrat tot, l'auditori estava ple de gent d'edats molt diferents que cantaven les mateixes cançons i tenien sentiments i posicionaments semblants. Ja en altres ocasions hem dit com són necessaris actes així, que ens facen adonar que som molts i que tenim força. Alguna cosa bull en l'exili interior benicarlando que vol sortir a la llum.

El concert va ser també un acte de reivindicació de l'escola en valencià, en aquests moments que el "nostre" govern valencià vol eliminar-la amb bones paraules i dissimulació. En diverses ocasions Xavi Sarrià i els seus companys van dir com s'havien conegut en un institut de València on estudiaven en valencià. Sense escola en valencià probablement no haurien aparegut uns Obrint Pas. No només perquè no s'haurien conegut, sinó perquè potser els hauria mancat l'impuls de base per a fer música en valencià, que és tenir el valencià com a llengua "normal".

De fet, deu ser aquest el motiu no confessat del decret d'escola trilingüe que ara vol imposar el govern del PP. No poden suportar, no poden permetre que l'escola en valencià puga donar gent que faça del valencià la seua llengua normal en tots els àmbits. Volen controlar ideològicament la societat valenciana, i els joves estudiants en valencià se'ls escapen de les mans, i acaben apareixent Obrint Pas, La Gossa Sorda i etcètera. Però no podran aturar l'onada de dignitat valenciana. Depén de nosaltres.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 789 (24 de juny de 2011) 

diumenge, 19 de juny de 2011

Dia de l'espanyol

Dissabte es va celebrar arreu del món el dia de l'espanyol. El dia E. Em va semblar una iniciativa molt interessant i engrescadora, plena de propostes que, a més, eren atractives per al gran públic. Hi havia obert una enquesta on participava gent molt popular de tots els àmbits sobre quina era la seua paraula favorita en espanyol. Hi surtien paraules precioses. Un dia per a enorgullir-se de parlar la llengua de Cervantes. I ho dic sense ironia, i em sembla legítim.

Dues consideracions curioses, tanmateix. Primer, em vaig imaginar un acte similar en l'àmbit en què es parla català. Ja em veig Intereconomia tirant foc pels queixals, i el Molt Imputat president de la nostra Generalitat parlant d'atac català a les essències valencianes. Imperialisme, catalanisme, separatisme i altres coses horribles amb el sufix -isme farien sospitós un acte així. Per no parlar del ressò que se'n farien els mitjans: o no en dirien res, o quedaria com una cosa anecdòtica o folklòrica, o es criticaria des de prejudicis ideològics contraris. De fet, això ja passa. Es fan campanyes sobre la llengua catalana. Quin ressò assoleixen? Del dia de l'espanyol en van parlar durant un quart d'hora a TVE. I amb justícia. Només que no totes les llengües, sembla, es mereixen celebrar aquesta mena de festes.

Segona. El seguiment de la jornada de l'espanyol a nivell mundial era impactant. Hi havia actes en llocs molt diversos i remots, des dels Estats Units fins al Japó o Filipines. Era admirable, l'espanyol és realment una gran llengua mundial. Als EUA el parlen ja 50 milions de persones, més que a Espanya (suposo que comptant-nos als catalanoparlants, no crec que el reportatge filés massa prim!). Crec (això no ho vaig sentir) que l'espanyol el parlen uns 400 milions de persones a tot el món. Bufa, això és molta gent! Llavors, per què els preocupa tant que en un minúscul territori de la costa mediterrània ibèrica es puguen perdre uns pocs milers de parlants d'espanyol? L'espanyol està en perill a Catalunya, diuen (al País Valencià encara ningú té la cara dura de dir-ho). Bé, suposant que això fos cert (cosa que la meua experiència empírica desmenteix tot sovint): i què? Que no es parla prou arreu del món? Per a què en volen més?

Per cert, una de les meues paraules favorites en espanyol és humildad.

divendres, 10 de juny de 2011

Bach a la dreta del Pare

Crec que, si hi ha música al cel, deu ser música de Bach. De fet, és molt probable que Déu (que fa una eternitat que demostra que no és gens ximple) tinga Bach assegut a la seua dreta. I, contínuament, sona música com aquesta.



(A l'altre costat de Déu, hi ha Mozart, això segur)

divendres, 20 de maig de 2011

El nou disc de Manel

No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l'IES Coromines en van llegir la lletra d'una cançó, "Els guapos són els raros". Vaig tenir la curiositat d'escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me'l vaig comprar l'any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent. Fa uns mesos vaig compartir amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden d'aquell disc.

El fenomen Manel s'ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l'estat. Me'l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l'altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.

Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L'altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t'arriben ho fan amb una força tal que costa que t'abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, "Benvolgut", que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l'escoltes amb deteniment. De primeres, se t'emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.

Hi ha moltes cançons que destacaria, d'aquest disc. És magnífica "Aniversari", tot un surrealista conte d'amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El video no té pèrdua, i us l'incloc ací. Un cop hageu vist el video, us ho asseguro, les seues imatges us revindran cada cop que escolteu la cançó. Per cert, que hi apareix Jaume Sisa, i no és casual: la cançó sembla un homenatge dels Manel a les lletres del cantautor galàctic, que sembla apadrinar molts dels nous grups en català actuals.



"Boomerang" és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang "que no tornava mai", com el passat. A partir d'una anècdota senzilla, un record, s'hi reviu tot un món i la nostàlgia d'allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musical, amb un progressiu crescendo sense estridències.

Només amb aquestes tres cançons, ja n'hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra "Cançó dels soldadet", descripció a través d'un soldat anònim d'un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent "Flor groga", sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a "La bola de cristall", suau i melangiosa, que gira a l'entorn del futur que podríem haver tingut però que s'ha esvaït. També podríeu parar l'orella a l'alegre i encomanadissa "El Miquel i l'Olga tornen"; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.

Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d'ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.

Article publicat (sense video) a La Veu de Benicarló, núm. 784 (20 de maig de 2011)

dimecres, 18 de maig de 2011

Democràcia real

Aquests dies s'està parlant d'aquestes mobilitzacions que demanen "Democràcia real, ja!". Fins i tot hi ha qui les compara, salvant les distàncies, amb les revoltes egípcíes que van fer fora Mubarak (per cert, hi ha unes certes ganes per part d'alguns sectors, sobretot al País Valencià, d'establir paral·lelismes amb la situació al món àrab, i que es genere ací un moviment semblant).

Aquest moviment a mi em genera una simpatia òbvia: la crítica que fan al sistema la comparteixo, almenys en el contingut. El que no estic tan d'acord és en la solució que plantegen: apoliticisme, abstenció, vot en blanc. En aquest sentit, estic completament d'acord amb l'article de Xavier Aliaga al seu bloc. Perquè, mentre no canvien les coses, l'abstenció afavoreix descaradament la dreta. Molt pocs, per no dir cap, dels que es manifesten, votarien al PP si anaren a votar. Els partits majoritaris són el blanc de les crítiques, però si no van a votar no s'afavoreix una alternativa, que només és possible a través dels partits minoritaris.

O siga, que aquests benintencionats joves estan fent el joc, penso, a l'actual sistema. Ara com ara, no crec en cap possibilitat de canvi que no passe per les eleccions. El que cal fer és donar l'esquena al PPSOE (cada cop partits menys diferenciats) i buscar nous camins, però dins el joc que juguem.

Insisteixo: aquestes mobilitzacions no faran que cap votant del PP deixe d'anar a votar. O siga que, paradoxalment, poden estar ajudant als objectius de la dreta més conservadora, que des dels seus despatxos es deu estar fregant les mans. Encara hi deu haver algun element de Nuevas Generaciones infiltrat a les acampades.

PS: Actualitzo aquesta entrada amb un altre article que m'ha suggerit l'amic Aliaga i que m'ha semblat claríssim i clarificador. Us el recomano: el teniu ací.

dissabte, 14 de maig de 2011

Romanç contra Camps

Com segurament haureu vist, Al Tall ha fet un romanç en què expliquen les raons per les quals, tal com ho entenen ells, els valencians no haurien de votar Camps en les properes eleccions autonòmiques. Em sembla un exercici de valentia singular per part d'aquests històrics de la música d'arrel tradicional valenciana. Per si no ho havien demostrat a bastament al llarg de la seua dilatada trajectòria, Al Tall s'implica políticament sense por, amb una dignitat cívica de primer ordre. M'impressiona l'actitud d'aquests senyors, que no tenen res a guanyar i si molt a perdre (entre d'altres coses, entrar a formar part de la llista negra cultural, si és que ja no hi eren).

M'impressiona el posicionament d'Al Tall, em sembla un exemple contra l'acomodament, del qual tots hauríem d'aprendre. Algú podrà dir que li sembla malament que facen política de manera tan descarada. A mi em pareix una mostra de compromís públic i un posicionament més moral que polític. Perquè ja no es tracta només de política: és una qüestió ètica.

Veieu i escolteu amb atenció, valencians.



Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d'un pecador
que du la ruïna al poble
governant amb confusió.

Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa,
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.

Du dins el pap una idea:
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.

Amb ràbia i obstinació
va espentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.

TV3 tan apreciada,
que durant vint-i-sis anys
amb València connectava,
Francisco Camps l'ha tancant
assolant un pont de guaita.

Televisió en valencià.
Canal 9 va retirant-se
i el doblatge s'ha tallat,
vulnerant els estatuts
que per a això cèntims no hi ha.

Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
que per a això cèntims no hi ha.

Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
que ens durà calamitats.

Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen perquè assumisca
la responsabilitat.

La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta,
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.

Xoriços i presidiaris
són amics que ells ha triat
mentre va resant rosaris,
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.

Ell somriu d'orella a orella,
i mentre somriu es riu
quan se n'ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.

Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat,
és un càrrec de consciència.

Entre l'America's Cup,
una visita del Papa
o la Ciutat de les Arts
i amb la cursa d'automòbils
la butxaca ens ha escurat.

Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.

I la Generalitat
deu més diners que divisa,
tant que no poden pagar,
les empreses que l'atenen
van caient en un forat.

Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.

Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.


dimecres, 11 de maig de 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural



El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dilluns, 9 de maig de 2011

Suaus, invictes

Divendres vaig assistir a la inauguració al MUCBE de l'exposició "Vicent Andrés Estellés. El fill del forner... que feia versos". Els artistes del col·lectiu ArteEnred han triat l'obra d'Estellés com a punt de partida (inspiració, que dirien els artistes d'abans) per a una sèrie d'obres que hi exposen. El resultat és divers i digne de veure, no cal dir-ho. De tota manera, vaig trobar a faltar que al costat de cada obra hi hagués el poema o els versos en els quals s'inspirava.

La inauguració, després dels parlaments de rigor que donen oportunitat als polítics locals de demostrar les seues nul·les capacitats oratòries, va consistir en un recital poètic a càrrec dels membres de l'associació Rodonors Invictes. Van recitar al voltant d'una dotzena de poemes de l'autor de Burjassot amb acompanyament de guitarra. Res de nou, en la línia dels recitals a què ja ens tenen acostumats, marca de la casa. Que no és poc.

Ja fa unes quantes setmanes, els dies 25 i 26 de març, Rodonors i Alambor van organitzar conjuntament unes jornades d'homenatge a Manel Garcia Grau, quan està a punt de fer cinc anys del seu traspàs, en les quals fent honor a la vocació estellesiana dels organitzadors se'l posava en relació amb Vicent Andrés. Totes dues associacions van demostrar la seua capacitat per a unir voluntats culturals i articular un programa d'un gran atractiu. Conferències de destacats especialistes universitaris, taules rodones, una magnífica exposició sobre Garcia Grau, la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'autor benicarlando i Vicent Pallarés, i el concert del cantautor Andreu Valor.



Un complet enfilall d'actes que, la veritat, em va sorprendre que fos tan poc comentat, ja que constituïa en conjunt un dels actes culturals més importants de l'any a Benicarló, sense cap mena de dubte. Bé, el cas és que els recitals de Rodonors van ser fonamentals per tal de fer que l'homenatge a Garcia Grau i Estellés no fos un acte literari fred, acadèmic o elitista. Tots els que han assistit a algun d'aquests recitals saben el devessall de sensibilitat que saben impregnar Olga, Lluís i companyia a la lectura dels versos. Ells diran, i tindran raó, que el mèrit és dels poetes. Cert, però ells saben preparar per als versos el vehicle adequat per arribar a l'entranya dels espectadors, en el qual la música hi té un paper bàsic. Conec molts dels poemes que constitueixen el seu recital, però alguns d'ells m'emocionen quan els lligen com no ho han fet quan els he llegits a casa.

Rodonors Invictes és una de les millors coses que han passat en els darrers temps a Benicarló. Han sabut trobar una personal manera de fer que posa a l'abast d'un públic general (amb una mínima sensibilitat pressuposada) la literatura en català. Les jornades Garcia Grau-Estellés van unir el rigor i el compromís pel país demostrat per Alambor des de fa molts anys, amb l'entusiasme invicte i la suavitat de dicció de Rodonors. Una conjunció feliç que ens fa adonar que a Benicarló s'hi fa un treball cultural i de país de primer ordre. Malgrat totes les aparences, estem vius, en som molts i tenim corda i entusiasme per a molt de temps.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 783 (13 de maig de 2011)

diumenge, 8 de maig de 2011

Lip Dub per la llengua

Ja fa uns mesos vaig posar un lip dub ací, en aquest bloc. Ara me n'ha arribat un altre, en aquest cas de caire reivindicatiu: es tracta de difondre la idea del català com a llengua comuna, llengua d'integració, llengua d'acollida que permeta als nouvinguts sentir-se plenament integrats. I, de pas, permeta a la nostra llengua i cultura sobreviure en aquest món globalitzat. Com sol ser habitual en aquest gènere dels lip dub, transmet optimisme i bon rotllo. Ací el teniu. La cançó triada és un autèntic clàssic modern de la música en català: "Corren", de Gossos.

divendres, 22 d’abril de 2011

València, 16 d'abril

Motius laborals m'han absentat d'aquest bloc durant unes quantes setmanes. I m'ha sabut greu, perquè han estat unes setmanes intensíssimes, durant les quals diversos esdeveniments m'han fet venir ganes de fer-hi alguna entradeta. Les jornades dedicades a Manel Garcia Grau i Vicent Andrés Estellés, la presentació en societat de El Pont, els nous discos de Manel i Obrint Pas, la manifestació de València per TV3. Miraré de recuperar el temps perdut, i començaré parlant de dissabte passat.

Perquè dissabte passat calia anar a València. S'hi havia d'anar, era un deure cívic de primer ordre. Ja vaig parlar del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. No és només una televisió que simplement deixa d'emetre, entre tantes dotzenes que n'hi ha. Parlem d'alguna cosa més. D'un atac a la vitalitat de la nostra llengua en l'espai social i comunicatiu. I d'un atac a un principi fonamental com la llibertat d'expressió. Calia anar a Castelló, i hi vam anar. I sobretot havíem de ser a València.


I bé, hi vam ser. La resposta d'una part important de la societat valenciana va ser contundent, clara. Unes 70.000 persones, diuen. Una indignació continguda movia els manifestants, que no sortien al carrer només per TV3, sinó perquè l'atac a aquesta televisió s'ha convertit en la gota que ha fet vessar el got de molts valencians. Hi ha molts valencians farts de la situació en què vivim, i cada vegada més mobilitzats. Tenim molt clar que tal com s'estan fent les coses acabaran amb la nostra llengua i cultura, amb allò que ens dóna personalitat com a poble.

Desgraciadament, jo em vaig quedar amb un gust agredolç. No per la manifestació en ella mateixa, que va ser un èxit, sinó per les circumstàncies que l'envoltaren. Les autoritats van posar tots els impediments que van poder perquè tingués la més mínima repercussió. No van concedir el permís perquè s'instal·lara un escenari en condicions per a l'actuació final de Lluís Llach. En qualsevol ciutat civilitzada, el retorn de Llach als escenaris seria un honor. És clar que era una acció de protesta, però tampoc no es demanava que Rita i Camps assistiren al concert: amb una simple tolerància democràtica de cedir els espais n'hi havia prou.

Doncs bé, Llach va cantar tres cançons des de dalt d'un camíó, en un estat de provisionalitat que recordava els concerts improvisats que ell mateix, Raimon i d'altres havien de fer durant el franquisme. Diverses coses recordaven el franquisme: les cançons que va triar Llach, la vigilància de la policia (es veu que érem elements perillosos). I sobretot la voluntat de negar tota visibilitat a la manifestació. El recorregut retallat que van imposar, entre Torres de Quart i Torres de Serrans, era curt i aïllat del centre: amb el riu a una banda i a l'altre quatre cases, només el tram de Guillem de Castro feia impacte. Ja només faltava que ens hagueren enviat a un polígon industrial a manifestar-nos.



Tot això per no parlar del silenci dels mitjans de comunicació. I ja no em refereixo només a Canal 9, que ja dono per descomptat, sinó també a d'altres especialment d'àmbit estatal. Per què una manifestació amb tanta gent no va aparéixer en els mitjans espanyols? La resposta és per a mi clara: tot allò que té contingut de reivindicació nacional no interessa mostrar-ho.

En fi, vaig tornar de València amb una certa insatisfacció. Sí, ens havíem manifestat; sí, érem molta gent; sí, havíem expressat les nostres opinions. Però, se n'assabentarà la resta de la societat valenciana? És increïble com una societat pretesament democràtica oculta i silencia sistemàticament allò que no li interessa que se sàpiga. Denegant permisos, retallant el recorregut, amagant-ho de les plataformes públiques. Convertint un acte públic en quelcom gairebé clandestí, que ja té mèrit atés que parlem de milers de persones.

La democràcia no és anar a votar cada quatre anys. Els nostres governants actuen amb un menyspreu cap a la dissidència que és antidemocràtic, perquè els elegits pels valencians haurien de ser el govern de tots els valencians. Al País Valencià s'està consolidant una forma de governar que no sé si s'estudia ja a les facultats de ciències polítiques: una mena, no sé com dir-ho, de dictadura democràtica, o de dictadura sancionada per les urnes. Fa trenta anys creien que votar duria la democràcia, però la democràcia consisteix, abans que en unes eleccions, en unes actituds i uns valors que ací no tenim.