divendres, 20 de gener de 2017

Retrats de butxaca



Continuem amb ressenyes de llibres de Josep Igual, escrites fa anys. Aquesta es va publicar a Passadís. Quadern de Lletres, núm. 26 (2006), p. 124-126.

Josep Igual, Retrats de butxaca 
Benicarló, Onada Edicions, 2006 (“Narratives”, 3).


Josep Igual, poeta i narrador benicarlando de primer ordre que mereixeria ser més conegut fora de l’àmbit comarcal, de fa temps sembla haver centrat la seua producció en la prosa literària no novel·lística. Com escriu en aquest nou llibre, a propòsit de Lluís Meseguer: “La vida no és una novel·la rematada en cua de peix. És un devessall de meandres simultanis, rics, complexos, i copsar-los si més no una mica és tasca d’esperits atents.” Igual, en els darrers llibres que ens ha oferit (L’any de la fi del món, El rastre dels dies, Torn de nit), evita la novel·la i es mostra interessat per aquesta relació de la literatura amb la vida, i per això ha temptejat el dietari, gènere que li permet escriure sense allunyar-se ni de la realitat ni de la literatura.

Amb aquests Retrats de butxaca, obre un nou camí però en la mateixa direcció. Es tracta d’un conjunt de “retrats” —anomenem-los així, seguint el títol, tot i que no tots ho són estrictament parlant—, trenta-nou en total, breus, de dues o tres pàgines a tot estirar. Es tracta de semblances de personalitats destacades en negociats molt diversos, des de la literatura (òbviament) fins a la política, passant pel periodisme, la música o la religió, entre d’altres. Molts d’ells, gairebé una tercera part, són originaris del Baix Maestrat, però amb un nom reconegut (Carles Santos, Joan Brusca, Manel Garcia Grau). L’autor no cau en el localisme fàcil i estret de mires ni tampoc en l’esnobisme obtús de mirar només lluny de casa.

El tractament que reben els personatges és divers. En alguns casos, són retratats amb el coneixement de causa que dóna una relació assaonada amb molts anys de coneixença (cas de Josep Manuel San Abdon). En d’altres, parteix d’una anècdota, d’una trobada puntual i personal, per a passar a parlar del perfil públic de l’home o la dona retratats (casos de Vicent Andrés Estellés o Joan Francesc Mira). En cap cas es tracta d’entrades enciclopèdiques que vulguen explicar qui és aquesta o aquella patum al públic general. Igual parteix d’un cert nivell de complicitat amb el lector, que ha de saber alguna cosa del personatge per tal que el joc que proposa funcione. Així, en el retrat dedicat a Alfred Giner Sorolla, per exemple, quan escriu que “avui, nou de febrer, sí que les flames crepitants de la vida porten dol”, el lector hi ha de reconéixer el títol d’un poemari de l’escriptor retratat.

Cal dir que, en la selecció de personalitats, Igual ha mirat de trobar-se còmode: ha retratat qui li venia de gust retratar. El resultat és un nivell prou elevat de simpatia per les trenta-nou persones que han estat objecte de la seua mirada. Malgrat la citació de Fuster que encapçala el llibre reivindicant “el gust d’anar judicant els altres”, els judicis de Retrats de butxaca no són sumaríssims, excepte en algun cas molt aïllat (Joan Ignasi Pla, Joan Brossa). O, en tot cas, són judicis amb absolució; els que mereixerien condemna ja ni hi apareixen, cal suposar.

Aquesta selecció a què em refereixo permet que, triant i remenant en el cistell, hom en puga extraure un llistat de noms que permeten fer una autèntica radiografia del país. Moltes personalitats són gent extraordinària que, en una normalitat que no hem assolit, haurien de resplendir d’una altra manera. Implícits, hi ha el plany i la reflexió per les deficiències culturals, polítiques i socials d’un país impossible. I, també, una certa mirada enrere per constatar les il·lusions i els treballs perduts de tots els que han lluitat per una normalitat que cada cop està més lluny.

Amb l’estil de prosa que li és tan propi —potser aquest cop una mica més contingut que en altres llibres, sense deixar de ser suggeridor al màxim—, Igual assaja un gènere, el de retrat o semblança, pròxim al periodisme, que no ha tingut gaires conreadors sistemàtics a casa nostra. Potser la referència ineludible són els Homenots de Josep Pla, un autor evidentment admirat per Igual i tingut en compte en aquest llibre. Això sí, l’autor benicarlando té prou personalitat per imprimir als seus particulars “homenots” i “donasses” un segell diferencial i característic. Tot plegat ens deixa, en acabar el llibre, amb el bon gust d’haver tastat una prosa excel·lent i una literatura de primera, i amb el desig que Igual no deixe d’explorar camins prosístics.

diumenge, 15 de gener de 2017

Literatura de la realitat



Remirant papers, i recent la lectura de L'incert alberg de Josep Igual, m'adono que amb els anys ja he escrit algunes coses sobre aquest autor benicarlando, alguna de les quals ni tan sols recordava, i en aquest blog només n'he penjat una. Com que una de les maneres de recordar és tornar a llegir, i un blog com aquest té també la funció de mantenir vius alguns escrits per al futur, que altrament serien oblidats, en properes entrades aniré publicant les ressenyes que tinc escrites de llibres d'Igual. Per anar obrint boca de cara a la presentació a Benicarló de L'incert alberg d'ací dues setmanes.

Aquesta ressenya va ser publicada a la revista Passadís. Quadern de Lletres (núm. 25, any 2005, p. 138-140), la insigne revista, ja desapareguda, de l'Associació Cultural Alambor. També a La Veu de Benicarló, núm. 465 (31-12-2004).



LITERATURA DE LA REALITAT



Josep Igual, El rastre dels dies 
Benicarló, Onada Edicions, 2004 (“Narratives”, 2)
Premi Alambor de Narrativa 2003.



Josep Igual, autor benicarlando de dilatada i reconeguda trajectòria com a poeta i també novel·lista, va guanyar la penúltima edició del Premi Alambor de Narrativa amb aquest dietari, gènere que ja havia conreat en L’any de la fi del món (2001). Si aquella primera aproximació al dietarisme recollia les impressions i vivències de l’autor al llarg de 1999, El rastre dels dies se centra en el dia a dia de l’any 2002. En aquesta obra, Igual se’ns revela (se’ns confirma si tenim en compte el precedent) com un molt digne seguidor de la tradició dels dietaris.


La seua tècnica dietarista s’ha depurat des de L’any de la fi del món, i es limita ací a pinzellades breus, molt breus de vegades, que parteixen de vegades de la realitat quotidiana (un passatger a l’autobús, un cambrer, un conegut), de vegades d’una lectura, d’una música, del mateix exercici de l’escriptura, per encetar la reflexió. Una reflexió en la qual l’estil, molt treballat, hi juga un paper decisiu. De vegades, aquesta brevetat és portada fins a l’extrem de l’aforisme, de l’apunt d’una línia o dos. Com ara: “No en tinc cap mena de dubte. Ens odiem tant perquè els nostres defectes s’assemblen moltíssim.” És en aquests aforismes on es veu clarament la lliçó de Joan Fuster, així com en cert gust per la paradoxa. 


Hem dit que predomina, com a punt d’arrencada de la reflexió, l’arrelament constant a la realitat dels dies. No obstant això, Igual es deixa endur ací i allà per cert alé narratiu que es concreta en forma d’alguns —anomenem-los així— “microcontes”, petites narracions de poques línies, contundents, de vegades crues, de vegades surrealistes, amb un vague eco de J.V. Foix.


En el rerefons, amarant-ho tot, un pòsit cultural i literari frondós, que esdevé una bona ullera per observar la realitat, o un coliri, o un vidre sortosament deformant. Les referències literàries ajuden a entendre el món, i a la inversa. Així, el pistoler d’un western li fa pensar en el Quixot (“Em miro, en el lleure dissabter, un western. El pistoler solitari no deixa de tornar a ser Alonso Quijano”) o les veles a la mar en Ausiàs March (“a la mar hi ha veles esportives que no saben qui era Ausiàs March”).


Quant als temes, predominen els exclusivament literaris i els diguem-ne “existencials”, però també criden l’atenció les reflexions socials i polítiques, de vegades arrelades en l’actualitat pura i dura, de vegades més atemporals. Això evita una imatge distorsionada de l‘autor com si estigués tancat en una torre de vori, allunyat en les seues cabòries culturalistes. Igual ens demostra que l’escriptor també pot comprometre’s a través de l’eina de l’escriptura.


Hem parlat d’influències de Fuster i Foix, però hauríem de referir-nos a la influència essencial: Josep Pla. I això es fa evident, en primer lloc i sobretot, pel concepte desacreditat i crític que de la narració clàssica té Igual, visible en alguns comentaris: “Soldados de Salamina de Javier Cercas, m’ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot”. I en un altre passatge, precisament a propòsit d’un llibre de Pla, parla del seu “cansament lector de la novel·la”. Precisament d’ací deriva l’opció pel dietari, un gènere que parteix de la realitat, que té unes dosis mínimes o nul·les de ficció. També és molt planiana l’organització dels dietaris d’Igual en anys naturals, la consciència del sentit cíclic del temps, i també el mateix títol, que palesa una preocupació (també proustiana) pel pas del temps.


Les influències no treuen mèrit a Igual: l’enriqueixen. A partir d’elles, l’autor benicarlando crea la seua pròpia veu, vigorosa i personal. I és un luxe de lector llegir la seua vida literaturitzada, o la seua literatura feta vida, en el seu estil enlluernador, metafòric, fastuós.

divendres, 18 de novembre de 2016

Trump, immigració, por



Aquests últims dies s'ha parlat molt de la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes. S'han fet molts escarafalls sobre com és possible que una persona amb idees masclistes, retrògrades, xenòfobes, racistes, haja pogut arribar a ocupar el lloc de més responsabilitat del món. Moltes veus, tanmateix, s'han referit de manera lúcida al fet que la victòria de Trump, més enllà de ser una mala notícia, és sobretot un símptoma. Símptoma de moltes coses: de l'allunyament de la població occidental respecte a la classe política, de l'augment dels populismes arreu del món, entre d'altres. També marca la irrupció descarada i desacomplexada de la qüestió immigratòria en l'agenda política mundial. Del discurs de la por.

Occident té por de la immigració. Té por de no poder assumir la diferència que suposen els nouvinguts, té por de perdre la comoditat d'un nivell de vida insolidari i egoista, té por de desfigurar-se amb el contacte amb noves cultures, té por del terrorisme i posa tothom en el mateix sac. Els governs dissimulen i articulen un discurs políticament correcte, sense tampoc implicar-se massa. Però el fet de la por a l'immigrant, o fins i tot de la xenofòbia, circula per tot arreu, i sobresurt com els ullals quan ja no es poden contenir més: Trump als EUA, Le Pen a França (on el Front Nacional és el segon partit més votat), Viktor Orbán a Hongria. La política favorable a l'acolliment de refugiats està passant factura a la cancellera alemanya Angela Merkel.

La por hi és, i va camí de convertir-se en un dels eixos de conflicte, debat i patiment d'aquest segle. Per això hauria de prendre's molt seriosament. I fa l'efecte que els governs que ens són més pròxims miren cap a un altre costat, i van deixant la qüestió sota l'estora. El tema de la integració dels immigrants és fonamental, si no volem trobar-nos d'aquí uns anys amb l'esclat de conflictes com els de fa un temps a la banlieue de París. És un dels reptes més importants que tenim com a societat, i jo no veig per enlloc l'articulació de plans i polítiques profundes d'integració.

O és que algú creu que a Benicarló, per anar davallant a la concreció més propera, s'està avançant en la integració dels immigrants? A mi em sembla que no. S'està creant un gueto, si és que no existeix ja, de població marroquina, que cada cop es relaciona menys amb els autòctons. La desconfiança dels indígenes locals cap als nouvinguts és més que manifesta, fins i tot hi ha moltíssima gent que tria l'escola dels seus fills en funció de quants "morets" hi haurà a classe. Hi ha un abisme d'incomunicació entre les diverses comunitats, i especialment cap a la islàmica. Moltes dones musulmanes ni tan sols aprenen el castellà.

És clar que els immigrants haurien d'esforçar-se més a integrar-se. Però és responsabilitat dels governants nostres fer-los veure aquesta necessitat i oferir polítiques d'integració reals i ambicioses. Hem d'aconseguir que siguen ciutadans de la nostra societat: que ells se'n senten, i que nosaltres els hi veiem. No podem esperar que ells tots sols facen l'esforç de la integració. A Benicarló, amb una població immigrada d'unes 5000 persones, no creieu que això hauria de ser una prioritat? Potser estic mal informat, però només conec iniciatives puntuals que, a la vista dels resultats, no estan sent prou efectives. Encara sort de l'enorme esforç que porten a terme els mestres de l'escola pública. Amb tot, que pocs alumnes marroquins arriben a assolir uns nivells mitjans de formació.

Als Estats Units ha guanyat Trump. Però a Benicarló, l'any passat, Democracia Nacional, un partit d'extrema dreta, va aconseguir 351 vots. I vosaltres, i jo mateix, quants marroquins coneixem pel seu nom?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1059 (18 de novembre de 2016)