divendres, 18 de novembre de 2016

Trump, immigració, por



Aquests últims dies s'ha parlat molt de la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes. S'han fet molts escarafalls sobre com és possible que una persona amb idees masclistes, retrògrades, xenòfobes, racistes, haja pogut arribar a ocupar el lloc de més responsabilitat del món. Moltes veus, tanmateix, s'han referit de manera lúcida al fet que la victòria de Trump, més enllà de ser una mala notícia, és sobretot un símptoma. Símptoma de moltes coses: de l'allunyament de la població occidental respecte a la classe política, de l'augment dels populismes arreu del món, entre d'altres. També marca la irrupció descarada i desacomplexada de la qüestió immigratòria en l'agenda política mundial. Del discurs de la por.

Occident té por de la immigració. Té por de no poder assumir la diferència que suposen els nouvinguts, té por de perdre la comoditat d'un nivell de vida insolidari i egoista, té por de desfigurar-se amb el contacte amb noves cultures, té por del terrorisme i posa tothom en el mateix sac. Els governs dissimulen i articulen un discurs políticament correcte, sense tampoc implicar-se massa. Però el fet de la por a l'immigrant, o fins i tot de la xenofòbia, circula per tot arreu, i sobresurt com els ullals quan ja no es poden contenir més: Trump als EUA, Le Pen a França (on el Front Nacional és el segon partit més votat), Viktor Orbán a Hongria. La política favorable a l'acolliment de refugiats està passant factura a la cancellera alemanya Angela Merkel.

La por hi és, i va camí de convertir-se en un dels eixos de conflicte, debat i patiment d'aquest segle. Per això hauria de prendre's molt seriosament. I fa l'efecte que els governs que ens són més pròxims miren cap a un altre costat, i van deixant la qüestió sota l'estora. El tema de la integració dels immigrants és fonamental, si no volem trobar-nos d'aquí uns anys amb l'esclat de conflictes com els de fa un temps a la banlieue de París. És un dels reptes més importants que tenim com a societat, i jo no veig per enlloc l'articulació de plans i polítiques profundes d'integració.

O és que algú creu que a Benicarló, per anar davallant a la concreció més propera, s'està avançant en la integració dels immigrants? A mi em sembla que no. S'està creant un gueto, si és que no existeix ja, de població marroquina, que cada cop es relaciona menys amb els autòctons. La desconfiança dels indígenes locals cap als nouvinguts és més que manifesta, fins i tot hi ha moltíssima gent que tria l'escola dels seus fills en funció de quants "morets" hi haurà a classe. Hi ha un abisme d'incomunicació entre les diverses comunitats, i especialment cap a la islàmica. Moltes dones musulmanes ni tan sols aprenen el castellà.

És clar que els immigrants haurien d'esforçar-se més a integrar-se. Però és responsabilitat dels governants nostres fer-los veure aquesta necessitat i oferir polítiques d'integració reals i ambicioses. Hem d'aconseguir que siguen ciutadans de la nostra societat: que ells se'n senten, i que nosaltres els hi veiem. No podem esperar que ells tots sols facen l'esforç de la integració. A Benicarló, amb una població immigrada d'unes 5000 persones, no creieu que això hauria de ser una prioritat? Potser estic mal informat, però només conec iniciatives puntuals que, a la vista dels resultats, no estan sent prou efectives. Encara sort de l'enorme esforç que porten a terme els mestres de l'escola pública. Amb tot, que pocs alumnes marroquins arriben a assolir uns nivells mitjans de formació.

Als Estats Units ha guanyat Trump. Però a Benicarló, l'any passat, Democracia Nacional, un partit d'extrema dreta, va aconseguir 351 vots. I vosaltres, i jo mateix, quants marroquins coneixem pel seu nom?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1059 (18 de novembre de 2016)

dimarts, 15 de novembre de 2016

Un monstre em ve a veure



Article publicat a la revista La Font, núm. 76 (octubre 2016)

M’incomoda anar a veure una pel·lícula perquè sembla que “s’ha d’anar a veure”, perquè tothom en parla i surt a tota hora per la televisió. Em sento arrossegat i sense criteri. Però en fi, al capdavall m’abellia Un monstre em ve a veure, la nova pel·lícula del director Juan Antonio Bayona, que va dirigir Lo imposible fa uns anys.

El film se centra en un xiquet de 12 anys, Conor, que està passant uns moments francament difícils: la seua mare té un càncer terminal, pateix assetjament a l’escola i el seu pare no viu amb ells. Prop de casa seua hi ha un vell i enorme teix, prop d’una església, que estimula la seua imaginació. De tal manera que una nit se li apareix el teix com un enorme monstre que parla i camina, que li explicarà tres històries. A condició que al final Conor li explique el malson que té cada nit, que és “la seua veritat”. 

La relació amb el seu monstre imaginari ajudarà el xiquet protagonista a plantar cara a les pors i el patiment que viu. Un dels temes que planteja és, clarament, la importància de la imaginació per afrontar la vida real: la ficció i la narració com a teràpia, i com a camí d’accés a la veritat. En un determinat moment, el personatge del monstre afirma que “les històries són animals salvatges”, ja que un cop creades no se sap què poden desencadenar. En la pel·lícula, les narracions ajuden a viure millor la vida. Hi estic bastant d’acord: és per això que el cinema i la literatura ens fan tant de bé. És un missatge que em recorda un altre film que m’entusiasma, Big Fish, de Tim Burton.

M’ha semblat molt encertat, en un altre sentit, com Un monstre em ve a veure dibuixa el món interior del xiquet (l’actor que l’interpreta, per cert, ho fa de manera excel·lent al meu entendre). Conor és un preadolescent en un moment delicat de la seua vida, i això es complica per la dificultat que té per exterioritzar els seus sentiments, de dolor, ràbia, impotència. Fins al punt que, realment, l’espectador pateix de veure el patiment del personatge. La pel·lícula tracta la necessitat d’expressar-se cap enfora i alhora la resistència a fer-ho, tan pròpia dels adolescents i, en certa forma, de tothom. 

A banda d’aquests temes que suscita, el film és molt bonic de veure, amb uns efectes especials espectaculars i alhora molt càlids, molt equilibrats, que creen una atmosfera de fantasia agradable. Les històries que explica l’arbre-monstre ens són mostrades amb uns dibuixos d’animació esplèndids, bellíssims. Visualment, el resultat és impecable. 

Un monstre em ve a veure és, en conjunt, i a diferència de l’anterior pel·lícula del director, una obra intimista, a estones poètica. Trista, realment, però a mi no m’ha paregut tan lacrimògena com deien alguns que l’havien vista. Tot i tractar temes dolorosos, trobo que ho fa amb sensibilitat i sense deixar-se dur per l’excés.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Balades tristes

Carson McCullers, La balada del cafè trist i altres relats
Barcelona, L'Altra Editorial, 2016
Traducció de Yannick Garcia

Sembla que L'Altra Editorial vol traduir en català les principals obres de la narradora nord-americana Carson McCullers (1917-1967), i aquest volum de relats n'és la primera mostra. McCullers va aparéixer de manera esclatant i precoç amb El cor és un caçador solitari (1940), i la seua consistència es confirmà amb novel·les com Reflexos en un ull daurat (1941). Uns pocs títols més es poden afegir a la seua trajectòria, truncada per la malaltia, l'alcoholisme i una mort prematura. Però són prou perquè siga tinguda com una de les veus amb més personalitat pròpia de la narrativa dels EUA del segle XX.

La balada del cafè trist és un títol encertadíssim, que podria titular perfectament aquesta ressenya, ja que té el punt de melancolia que impregna bona part dels relats, i en certa manera el conjunt de l'obra de l'autora. El relat que porta aquest magnífic títol és el més llarg del recull, i pertany al gènere del que en certs moments s'ha anomenat nouvelle o novel·la curta: massa llarg per a considerar-se només un conte, però no arriba a la complexitat d'una novel·la. Però això són consideracions taxonòmiques sense importància. En un ambient molt ben dibuixat del sud nord-americà, un petit poble sense horitzons, s'hi narra la història de la senyoreta Amelia, un personatge ben peculiar, inoblidable, i la seua relació estranya amb un suposat cosí que es presenta un dia al poble. Amelia, una dona enorme, ossuda i amb trets masculins, acull el geperut cosí Lymon a casa seua, i temps després obren el café que dóna títol a la història, l'única alegria en aquella població. Fins que un dia arriba un expresidiari que havia estat casat durant deu dies amb la senyoreta Amelia.


Les relacions entre els personatges d'aquest triangle són difícils d'explicar i de raonar, i l'autora no ho fa, com si donara per fet que pertanyen a l'inextricable món dels sentiments humans. Per què s'ajunten, per què s'enfronten, per què s'estimen i s'odien. El que sí destil·la aquesta narració, que funciona com una peça d'orfebreria en què tot és mostrat i res dit, és una profunda sensació de solitud, especialment colpidora en el cas d'Amelia.

I aquesta solitud és ben bé el que domina la resta de relats del llibre. Solitud, desengany, desesperança. A "Wunderkind" una nena que viu sota la pressió de ser una gran pianista descobreix que no podrà ser-ho. L'home sense família del conte "El passavolant" s'enfronta un dia, de sobte, a la recança d'una vida estable que no té. "Un dilema domèstic", amb un títol volgudament anodí, amaga el profund drama d'un marit que ha de cuidar pràcticament sol el fill mentre la seua dona davalla cap a l'alcoholisme.

Es tracta d'un retaule de personatges tendres enfrontats a situacions cruels. Situacions sovint senzilles (excepte en el primer i més llarg relat, on tot és més complex) que retraten la tragèdia quotidiana, el patiment pròxim de l'ésser humà.. Tot escrit amb un estil molt acurat, transparent, que transmet moltes més coses, molts més sentiments, de les que realment diu.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm 1057 (4 de novembre de 2016)

dimarts, 1 de novembre de 2016

Literatura de butxaca / 16: Ionesco


LA VELLA: Ell deia: Vosaltres mateu els ocells! Per què mateu els ocells? Nosaltres no matem els ocells... no faríem mal ni a una mosca... Les llàgrimes li queien cara avall. No permetia que les hi eixuguéssim. No podíem acostar-nos-hi. Deia: Sí, vosaltres heu matat tots els ocells... I ens amenaçava amb els seus punyets... És mentida, m'heu enganyat! Els carrers són plens d'ocells morts, de nens que agonitzen. Són els ocells que canten!... No, són gemecs. El cel és vermell de sang... No, fill meu, és blau... Ell insistia cridant: M'heu enganyat, jo us adorava, em pensava que éreu bons... els carrers són plens d'ocells morts, vosaltres els heu buidat els ulls... Papa, mama, sou dolents!

Eugène Ionesco, Les cadires, trad. de Joan Tarrida

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Llull, el fantàstic



 
Fèlix surt de casa amb l’encàrrec de veure món, i el primer que es troba és una pastoreta molt valenta. Fèlix li pregunta si no té por d’estar tota sola al mig del bosc, i ella li respon que no, ja que confia que Déu la protegirà. Fèlix se’n va, tot meravellat d’aquella dona, i quan està una mica lluny sent uns crits, es gira enrere i veu com un llop ataca les ovelles de la pastora. Ella, en comptes de fugir, encalça el llop. Aquest solta l’ovella que tenia a la boca, es regira cap a la pastora, i la devora. Impactat per allò que ha vist, Fèlix entra en crisi: deu ser que Déu no existeix, si aquella pastora que tant hi confiava ha acabat així?

Així comença el primer episodi de Fèlix o Llibre de meravelles, del mallorquí Ramon Llull, del qual enguany se celebren —poca broma— set-cents anys de la mort. La historieta sol fer riure els meus alumnes quan els l’explico, i és realment il·lustrativa d’una de les coses que fan Llull atractiu: la frescor i la gràcia dels centenars d’històries que inclouen els seus llibres. Un altre efecte que sol tenir la història de la “pastoressa” (com diu Llull) és el de sorpresa. Sorpresa perquè, al cap i a la fi, aquest autor tan antic planteja el dubte de fe del personatge d’una manera molt actual, comprensible per a qualsevol lector avui dia. Sorprén la “modernitat” del plantejament, prenent el terme “modernitat” amb moltes prevencions, perquè Llull és radicalment medieval.

Gràcia i sorpresa són, efectivament, dos dels efectes que produeix aquest autor excepcional i tan poc conegut. La primera sorpresa, però, que frega l’astorament, és comprovar la immensitat del corpus lul·lià: gairebé tres-centes obres, algunes de llargària i complexitat enciclopèdica; una obra plurilingüe escrita en català, llatí, occità; un sistema propi de pensament, l’Art, amb el qual pretenia explicar la realitat sencera i donar raó de la fe cristiana. Es tracta d’un fenomen només explicable perquè Llull era un prodigi de la natura, un ésser excepcional.

Però Llull no és un clàssic, recuperable encara, per l’enormitat de la seua producció, sinó per la seua capacitat d’interessar-nos en les seues històries. Era un mestre de l’exemple, aquell gènere medieval que consistia en la narració d’una història per a explicar o il·lustrar una idea, generalment moral. És ben cert, però, que per a valorar com a lectors actuals una obra com la de Llull, hem de tenir una doble actitud. D’una banda, hem d’entendre que és fill d’una època i un entorn cultural, i contextualitzar-lo adequadament. En el cas del beat mallorquí, cal tenir clar que escrivia literatura amb un únic propòsit, que era la difusió de la fe cristiana. Per un altre costat,  cal llegir-lo amb bona disposició i sense prejudicis ni apriorismes, sense penjar-li etiquetes com “important”, “avorrit”, “dens”.

Set-cents anys de Llull, efectivament, i sembla que això es commemorarà com l’ocasió es mereix. El que no tinc tan clar és que tinga la repercussió que caldria, vull dir fora dels àmbits lletraferits o acadèmics. Caldria apropar-se a Llull de manera menys reverencial. Sense que això vulga dir simplificar-lo en excés: en aquest sentit, seria de desitjar que aparegueren edicions divulgatives de la seua obra que no es limitaren al Llibre de les bèsties. Només mostrant-lo com era aconseguirem que siga valorat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1054 (14 d’octubre de 2016)

dijous, 4 de febrer de 2016

Literatura de butxaca / 15: Balzac


Dit pel personatge de Vautrin, un cínic amoral. Sembla la llei de vida de molts encara avui dia:

"Encara em queda un consell per donar-vos, fillet, no us aferreu ni a les vostres opinions ni a les vostres paraules. Si hom us les demana, veneu-les. Un home que es vanta de no canviar mai d'opinió és un home que ha triat anar sempre en línia recta, un neci que creu en la infalibilitat. No hi ha principis, només hi ha circumstàncies: l'home superior es casa amb els esdeveniments i les circumstàncies per dirigir-les."

Honoré de Balzac, El pare Goriot
Edicions 1984. Traducció Maria Rosa Vallribera

diumenge, 17 de gener de 2016

Patrimoni immaterial a l'aire lliure

Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat Benicarló 2016



Fa poc vaig tenir l’oportunitat de visitar la Casa del Marqués, gràcies precisament a una exmajorala de Sant Antoni. A la vista d’aquella magnificència, de la manifestació de l’opulència d’una família que ara ja formava part d’un passat, amb aquella sensació decadent que tenim davant de les coses antigues en procés de degradació, algú va fer una reflexió: “Es una llàstima com deixem perdre les coses”. Sempre tenim la sensació, bastant encertada, que no sabem mantindre el nostre patrimoni: edificis enderrocats, paisatges destruïts, oficis oblidats, pobles abandonats.
La festa de Sant Antoni, en canvi, és un exemple just del contrari, una mostra que, quan volem, els benicarlandos som capaços de fer perviure el patrimoni cultural a través del temps. Tota la festa és el testimoni d’una concepció cultural, de tota una forma de vida ancestral, que un cop a l’any torna a prendre vida pels carrers de Benicarló. Per un dia, el poble viu una festa com es vivien abans, en una mena de recreació antropològica a l’aire lliure.
Els carros i els animals surten al carrer i donen voltes al poble, com quan vivíem tots del camp i érem llauradors que treien allò més valuós que tenien, els animals ben ornamentats. Es fan fogueres al carrer amb les restes vegetals de la poda. Es mengen coques fetes amb els ingredients més bàsics i essencials de la cultura gastronòmica popular. En resum: elaborem una festa amb els elements amb què feien festa els nostres avantpassats, elements tots ells provinents d’una cultura agrícola, preindustrial. La festa de Sant Antoni és, d’aquesta manera, un autèntic homenatge als nostres orígens.



No hi ha cap altra festa en el nostre calendari com aquesta. No són ni millors ni pitjors, però ni per Sant Bartomeu, ni per Sant Gregori, ni encara menys per falles posem en joc tants elements i tan arrelats a la nostra tradició més autèntica, en alguns casos perquè els hem deixat perdre. A Sant Antoni, però, els hem mantingut. Sortim al carrer i anem darrere els carros, encenem focs, ens agrupem al voltant, mengem junts en colla prop del foc, que és la manera més ancestral de fer festa. Ens oblidem dels menjars més elaborats de pastisseria actuals, i ens sentim feliços de devorar les senzilles i humils coques, fetes de manera tradicional i antiga, amb un simple paper que les embolica. Per una vegada a l’any, amb les lloes tornem a conrear la literatura oral i popular, la més atàvica de les maneres de fer literatura i crítica social, i els xiquets segueixen escrivint lloes en l’era dels xats i els whatsapps.
Si ens parem a pensar-ho bé, el dia de Sant Antoni fem una festa com les d’abans, amb ingredients culturals arrelats en el passat que s’han mantingut amb poques variacions. Composem una espècie de museu a l’aire lliure, que manté el patrimoni cultural festiu dels nostres avantpassats. I ho hem aconseguit, no obstant això, fent evolucionar la festa, cosa encara més complicada, però sense fer-la renunciar a la seua essència.
Ara que es parla tant del patrimoni immaterial de la humanitat, potser convé que prenguem consciència que, efectivament, la festa de Sant Antoni de Benicarló és una mostra de patrimoni immaterial, que hem sabut conservar, però no de manera arqueològica, sinó viva i viscuda. Esperem que siguem capaços com a poble de seguir en la mateixa línia.

dilluns, 4 de gener de 2016

'Gegants de gel': la frontera vital

Joan Benesiu, Gegants de gel
Barcelona, Edicions del Periscopi
Premi Llibreter 2015

La narrativa valenciana es troba en un moment molt dolç, per la diversitat i la qualitat dels seus autors. A les generacions més consagrades de Joan F. Mira o Ferran Torrent, s'han afegit novel·listes que van adquirint gruix i importància, com Martí Domínguez o Vicent Usó. En els darrers anys han aparegut noves veus, com Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, que a més han sumat una bona recepció de públic i crítica; és l'anomenat "efecte Baixauli", en la línia del qual cal afegir ara Joan Benesiu.

Gegants de gel és una novel·la que aplega diverses narracions breus al voltant d'un fil argumental comú. Cinc persones provinents de diverses parts del món passen els darrers dies de l'any a la ciutat argentina d'Ushuaia, l'extrem austral del món, i es troben en el bar Katowice, regentat per una propietària d'origen polonés. En aquest ambient expliquen les respectives històries de com han arribat en aquest lloc tan peculiar en uns dies tan significatius.

Així, ens trobem amb diverses narracions que totes inclouen, d'una manera o una altra, la vivència de la frontera vital, del límit existencial. La crisi familiar i laboral del francés Guillaume Housseras té un caràcter força íntim; l'anglés Peter Borum explica la història del seu fill adolescent que xatejava amb desconeguts, amb conseqüències imprevisibles; el mexicà Nemesio Coro trasllada una narració en l'àmbit convuls del narcotràfic; la polonesa Dominika recorda el periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. Tots els personatges, en certa forma, han estat abocats per la seua experiència a tastar la frontera a Ushuaia.

Entremesclades amb les històries principals, o en els interludis, el narrador aprofita per introduir trames secundàries basades en fets reals: la matança de 1968 a la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic; la guerra de les Malvines; la història de l'anarquista Simón Radowitzky; la presència de Witold Gombrowicz a Buenos Aires. Benesiu barreja així la ficció amb la realitat, augmentant la complexitat de la novel·la, que presenta un joc d'intertextualitat molt interessant. Això és reforçat per l'abundància de referències culturals i cinematogràfiques explícites (potser massa explícites). Aquesta complexitat textual podria haver abocat la novel·la a la confusió i a la dificultat lectora, però no és així. Benesiu aconsegueix fer un relat coherent, exigent i alhora amé, amb els ingredients molt ben equilibrats.

L'excusa del marc comú per aplegar narracions no és original, ni de bon tros (des del Decameró fins tants altres), però en aquest cas, a través de la figura del narrador, aquest marc pren una mica més d'entitat, i passa a primer pla. I és aquest context allò que ajuda a atorgar coherència i lligam a les diverses històries. La ciutat d'Ushuaia i els seus voltants, descrits amb una gran capacitat per a la creació d'ambients, assoleixen un sentit simbòlic sobre la frontera existencial. El cosmopolitisme, motivat per la procedència diversa dels personatges, propicia una reflexió sobre la influència dels orígens en cadascú de nosaltres. Tot, a més, a través d'un estil que en molts moments assoleix un grau considerable de lirisme.

Estem d'enhorabona, doncs. Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis) se'ns apareix com una de les veus narratives més personals, complexes i hàbils que han aparegut en la literatura catalana en general. I es mostra capaç d'assolir quelcom tan difícil com unir exigència i profunditat amb amenitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1016 (15 de gener de 2015)

dimarts, 22 de desembre de 2015

Estimada vida imprevisible

Alice Munro, Estimada vida
Barcelona, Club Editor, 2013
Traducció de Dolors Udina


L'escriptora canadenca Alice Munro va guanyar el 2013 el premi Nobel de literatura per una carrera dedicada especialment a la narrativa curta. A Estimada vida s'hi recullen deu contes, més quatre narracions autobiogràfiques que tanquen el volum, i el conjunt és una bona mostra de l'estil d'aquesta autora sensible i esplèndida.

Es tracta de narracions amb quelcom de fascinant, gairebé diria hipnòtic, en les quals els personatges no fan, aparentment, res d'extraordinari, res que meresca el privilegi de la ficció literària. L'estil contribueix a aquesta falsa sensació d'inanitat: un estil natural, senzill, sense escarafalls. Senzill com només saben fer-lo els grandíssims escriptors. Ja que, malgrat aquesta fingida simplicitat, cada conte és tot un món en el qual el lector s'hi troba immers, sense adonar-se'n, davant l'abisme de la consciència dels personatges, que curiosament només ens és suggerida.

Els protagonistes de les històries de Munro fan, de sobte, alguna acció imprevista: una dona que viatja amb la filla petita s'embolica amb un anònim passatger en el tren ("Arribar al Japó"); una xiqueta no avisa els pares que la seua germana s'està ofegant ("Grava"); un home salta del tren amb el qual tornava a casa de la guerra i arriba a una casa desconeguda on s'estarà molts anys ("Tren"); un altre protagonista ven la casa de manera inopinada ("Orgull"). En realitat, es tracta de penetrants retrats psicològics, que posen al descobert les motivacions irracionals i inexplicables dels actes humans.

"La vida és totalment imprevisible", diu en un moment un dels personatges de la narració titulada "Dolly". Efectivament, però l'autora ens ho transmet d'una manera absolutament natural, amb una minuciosa impassibilitat, com si no passés res d'extraordinari. La sensació que el lector té en acabar de llegir cadascun d'aquests contes és que la vida és, certament, ben estranya a voltes, però tanmateix "estimada", preciosa amb les seues contradiccions. El punt de vista de Munro és el d'una observadora atònita i alhora profundament comprensiva.

Realment, un estil peculiar que embolcalla, el d'Alice Munro, i una atenció i compassió cap a la vida i els seus actors que li han valgut la comparació amb Txékhov. Absolutament recomanable.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1015 (8 de gener de 2016)

diumenge, 13 de desembre de 2015

Reflexions preelectorals

Fa molts anys que vaig adonar-me'n que era una persona d'esquerres. Això de ser d'esquerres o de dretes és bastant complicat d'explicar, i no sóc massa partidari ni dels reduccionismes, ni de les simplificacions, ni dels maniqueismes de bons o dolents. En el meu cas, va ser una cosa prou natural, em vaig convéncer que allò que defensava millor els interessos de totes les persones, el bé comú i la justícia social eren les opcions d'esquerra. Està clar que no sempre estàs d'acord amb tot el que diuen els partits que votes, però la política no és una opció de fe: no cal un grau total d'identificació, al cap i a la fi els votem, no ens casem amb ells.

(Bé, parteixo de la base que encara és vàlida la distinció dreta/esquerra, fins i tot per a aquells partits i persones que diuen que son de "centre". Un altre dia podem discutir això, que segurament és molt discutible, com tot, perquè donaria per a un altre article.)

Amb el temps m'he anat adonant, però, que els governs d'esquerres són complicats. Em refereixo als governs d'esquerra de veritat, no als que ha fet el PSOE en diverses ocasions, tant a l'estat com al nostre país. I són complicats perquè la percepció que tenim tots dels governs d'esquerres (no m'agrada dir-ne "progressistes", és un eufemisme absurd inventat per aquests grans descafeïnadors de l'esquerra, aquests promotors d'una esquerra low cost, que són els socialistes espanyols) és molt exigent. Tothom som molt crítics amb ells, al menor error ens hi llancem a la jugular, no només els ciutadans de dreta, sinó també aquells que els han votat.

El votant d'esquerres és molt poc fidel, i el de dretes, ai las!, ho és massa: és costosíssim que la gent deixe de votar al PP, mireu els anys que ha costat que perderen les eleccions al País Valencià, i no serà precisament perquè hagen fet una bona gestió. Em resulta fascinant, o inquietant (depén de l'estat d'humor), veure com el govern de Rajoy, per posar un exemple, segueix sent el primer en intenció de vot. Fa molt de temps que la situació valenciana m'ha forçat a preguntar-me per què passa això.

Sembla que als governs d'esquerra se'ls puga criticar tot, i exigir-los la màxima coherència, perquè quan han estat elegits, ho han estat a consciència: la gent que els ha votat ho ha fet amb voluntat d'un canvi, d'una millora social o política sensible, i si no ho fan, i ràpid, deceben, i els votants fugen. En canvi, la dreta sembla el govern que els ciutadans posen quan no tenen ganes de triar-ne un altre, el govern sense ideologia (parlo del punt de vista social, no d'ells, que en tenen molta i molt activa, d'ideologia). Que governe la dreta és quelcom "natural", i en canvi, que governe l'esquerra, és una opció. Per això gaudeixen d'una confiança tan inestable, potser.

També hi ha qui diu que la gent d'esquerres té un nivell de formació més alt i per això és més crítica. Tot i que no estic molt segur que això siga cert (hi ha molta gent conservadora que és molt culta), tampoc no seria incompatible amb la visió social que la dreta mana de manera natural, segurament perquè històricament ho ha fet sempre, i en canvi l'esquerra s'ho ha de guanyar.

En fi, aquestes són algunes reflexions preelectorals que aquests dies em susciten. Jo, en això, sóc molt poc significatiu: tot i ser d'esquerres, absolutament sempre vaig a votar, encara que m'hagen decebut. I intento mantenir un cert marge de confiança a les opcions que trio, sense ser dogmàtic. Sé que "els altres" ho fan: voten tots, tots a una, com un sol home, sense qüestionar-se res, malgrat tot. Pensar això m'ajuda a curar-me del purisme ideològic.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1012 (11 de desembre de 2015)